Cada cert temps (que sol ser-ne massa poc) apareix en escena un escriptor nord-americà que, coronat tot de cop per la premsa i la crítica, resulta que ha parit —una altra vegada— la «Gran Novel·la Americana». Potser ha escrit alguna cosa notable, una gran obra no temporal que refulgeix per sobre de la mitjana com una flor entre les fems. Potser no i resulta que la seva obra és només un llardó més de merda —uns centímetres més gros, una mica més aromàtic— sobre de la montanyeta. En fi, tant és, però és el fet que una obra sigui blasonada amb aquest epítet tan pretensiós —gran novel·la americana— el responsable que molta gent miri amb incredulitat, prejudicis i fins i tot rebuig el que d'una altra manera seria percebut de manera més positiva.
The given day, per molts, seria justament això. Una gran obra que és capaç no tant de representar de forma viva i fidedigna un període de temps determinat, sinó de capturar l'esperit d'aquella època i evocar-lo en la ment del lector com si despleguessin teatralment un llenç davant els seus ulls en què s'albira com era Amèrica i com eren les seves gents.
Pensada inicialment com a una trilogia, The given day està formidablement embolicada en el rerefons històric de Boston després de la Primera Guerra Mundial. Les vagues, la lluita sindical, el creixement de l'anarquisme i els atemptats terroristes amenacen, com si d'ens físics se'n tractés, de treure protagonisme als dos personatges principals: en Danny Coughlin, un policia irlandès que comença infiltrant-se en les reunions sindicals i acaba abraçant la lluita obrera; i en Luther Lawrence, un fugitiu negre que fuig d'un crim comès a Tulsa. Les seves històries es van apropant paulatinament fins confluir en el que sembla ser el tema principal de la novel·la, l'amistat.
Tercer en discòrdia, en forma d'interludis, apareix la figura ostentosa d'en Babe Ruth, el mític batedor dels Red Sox (i més tard dels Cubs de Chicago) que dota d'una referència real, d'un contrapunt extern a la trama, i que amb la seva mirada assoleix injectar una visió diferent als esdeveniments globals sobre què està teixida la novel·la.
En un món molt menys infantil i més idealista que el nostre, amb mals que encara podien identificar-se clarament i en vista, sorprèn la brillantesa que maneja en Lehane per enfondir en els caràcters humans, com sorteja de manera hàbil la segregació i la crisi social sense caure en maniqueismes i, sobretot, com aconsegueix enganxar el lector fins a l'última pàgina.
En Lehane proposa una sèrie negra actual: tan allunyada de l'economia de mitjans del hard-boiled d'en James Ellroy com del guant blanc d'Elmore Leonard, la seva forma de narrar se situa en un punt intermedi, potser més creïble, sense dissimular la violència però sense mostrar-la contínuament. És obvi que hi ha algunes concessions i fonamentalment que surten a la llum en el tractament quasi cinematogràfic de què dota la narració. És complicat no fer un càsting imaginari amb actors de Hollywood durant la lectura posant cares conegudes als personatges de la novel·la.
En Dennis Lehane és, possiblement, un dels millors escriptors —si no el millor— de sèrie negra contemporanis. A més d'això, hi ven com xurros; les seves obres han estat portades al cinema i a la televisió amb èxit (Shutter Island, Mystic River, The Wire...) i a l'home possiblement no li interessi lo més mínim que el comparin amb en Mark Twain ni amb en John Dos Passos.
Gran Novel·la Americana no: gran novel·la.
The given day, per molts, seria justament això. Una gran obra que és capaç no tant de representar de forma viva i fidedigna un període de temps determinat, sinó de capturar l'esperit d'aquella època i evocar-lo en la ment del lector com si despleguessin teatralment un llenç davant els seus ulls en què s'albira com era Amèrica i com eren les seves gents.
Pensada inicialment com a una trilogia, The given day està formidablement embolicada en el rerefons històric de Boston després de la Primera Guerra Mundial. Les vagues, la lluita sindical, el creixement de l'anarquisme i els atemptats terroristes amenacen, com si d'ens físics se'n tractés, de treure protagonisme als dos personatges principals: en Danny Coughlin, un policia irlandès que comença infiltrant-se en les reunions sindicals i acaba abraçant la lluita obrera; i en Luther Lawrence, un fugitiu negre que fuig d'un crim comès a Tulsa. Les seves històries es van apropant paulatinament fins confluir en el que sembla ser el tema principal de la novel·la, l'amistat.
Tercer en discòrdia, en forma d'interludis, apareix la figura ostentosa d'en Babe Ruth, el mític batedor dels Red Sox (i més tard dels Cubs de Chicago) que dota d'una referència real, d'un contrapunt extern a la trama, i que amb la seva mirada assoleix injectar una visió diferent als esdeveniments globals sobre què està teixida la novel·la.
En un món molt menys infantil i més idealista que el nostre, amb mals que encara podien identificar-se clarament i en vista, sorprèn la brillantesa que maneja en Lehane per enfondir en els caràcters humans, com sorteja de manera hàbil la segregació i la crisi social sense caure en maniqueismes i, sobretot, com aconsegueix enganxar el lector fins a l'última pàgina.
En Lehane proposa una sèrie negra actual: tan allunyada de l'economia de mitjans del hard-boiled d'en James Ellroy com del guant blanc d'Elmore Leonard, la seva forma de narrar se situa en un punt intermedi, potser més creïble, sense dissimular la violència però sense mostrar-la contínuament. És obvi que hi ha algunes concessions i fonamentalment que surten a la llum en el tractament quasi cinematogràfic de què dota la narració. És complicat no fer un càsting imaginari amb actors de Hollywood durant la lectura posant cares conegudes als personatges de la novel·la.
En Dennis Lehane és, possiblement, un dels millors escriptors —si no el millor— de sèrie negra contemporanis. A més d'això, hi ven com xurros; les seves obres han estat portades al cinema i a la televisió amb èxit (Shutter Island, Mystic River, The Wire...) i a l'home possiblement no li interessi lo més mínim que el comparin amb en Mark Twain ni amb en John Dos Passos.
Gran Novel·la Americana no: gran novel·la.
No hay comentarios:
Publicar un comentario