"Scream 4"

El retorn del tàndem Wes Craven darrere la càmera i en Kevin Williamson sobre el paper comença realment bé amb un pròleg manipulador i divertit que juga amb la basa principal de la sèrie: el metallenguatge com a broma. L'autorreferència erigida com a vedell d'or.

L'objectiu de les punyalades en aquest fulletó és aquella tara de la nova generació de slashers: el remake, la reinterpretació recent de clàssics del gènere. Però a més a més el guió es permet bromejar amb el torture pornmodern (Saw), rendir tributs descoberts a alguna sorpresa recent (Shaun of the Dead, aquí tràgicament dita Zombies Party), i practicar l'autofel·lació referencial de manera hiperbòlica reinventant les regles per oferir el mateix: adolescents trinxats i psycho de manera difusa. La Neve Campbell, la Courteney Cox i en David Arquette corrent com pollastres sense cap darrere d'una disfressa de Halloween amb coberteria afilada.

Sense estar a l'altura de la seva arrencada brillant, la història es desenvolupa amb bon pols i trepitjant terreny conegut per tradició. En Craven aquesta vegada ha estat fi i reprèn el ritme i l'estil que en Scream 3 havia deixat abandonat a alguna gasolinera. En Williamson es posa les piles i escopeix metacinema dins de metacinema (En Robert Rodríguez, Psycho, Halloween) desembocant en un discurs estrany sobre l'absurd de la identitat, els quinze minuts de fama i tota aquella gent que es fa famosa gràcies a un vídeo mongòlic de lipdub a Youtube. És entreteniment bàsic, ni més ni menys. No hi ha concessions artístiques ni s'arrisca en absolutament cap aspecte del film, però en la seva simplicitat òbvia la joguina funciona per divertir les butaques.

Sorpresa imprevisible (i de lògica impossible) en la identitat de l'assassí i aires nous venent els clixés vells per a una sèrie que semblava morta a la tercera envestida i que ara té un destí incert.

Acontentarà el fanàtic (sobre tot a aquest) perquè, sent seriosos, Scream 4 ofereix justament i planerament el que algú que faria cua per veure Scream 4 vol veure.

"Den halvfärdiga himlen"

Den halvfärdiga himlen —antologia del poeta suec i aventurer que proper i merescut Nobel Tomas Tranströmer— fa bastant de temps que és a la llista dels llibres més venuts en poesia. Potser la dada no signifiqui gran cosa perquè els consumidors de poemes són poc nombrosos en qualsevol cas i classificats en tres grups exclosos per la societat: els degustadors sensibles de la paraula poc acostumats a les gernacions; els desnonats del sexe que busquen la seva darrera oportunitat passejant-se amb un poemari ben visible sota el braç pels campus de facultats de lletres; i, per últim, un subjecte despistat —qui això escriu— que, confós pel cognom de l'autor, pensava trobar entre les pàgines d'aquest llibre fotografies de la Megan Fox en postures suggeridores sobre gastaments mecànics. Menteixo, una mica. O fingeixo. En realitat vaig sortir corrent en cerca d'aquest llibre meravellós després de topar-me en un moment de gran crisi existencial (havien tret el pastís toffe & cheese de la carta del Foster's Hollywood) amb un poema en què en Tranströmer parlava de la mort. Així actua la paraula del poeta suec. Una paraula amb què plasma imatges enlluernadores i ens parla de l'esperit humà, que tan bé coneix en la seva triple condició de poeta, psicòleg i senyor vell que havent patit una hemiplegia poc més pot fer que asseure's a reflexionar amb el front arrugat en un racó. L'estil amb què en Tranströmer relaciona els aspectes més simples de la vida i la naturalesa amb les preocupacions universals de l'home és net i senzill, però lluny del realisme i molt abundants en l'ús de recursos propis del surrealisme, l'expressionisme i qualsevol -isme que se li antulli mitjanament útil. Aquesta antologia compila poemes, escrits personals i una col·lecció impressionant d'haikus, en què en Tranströmer es revela com a un dels poquíssims occidentals capaços d'escriure'ls com calen ser. Una obra imprescindible per a qualsevol lector de poesia que agraeixo veure per fi en castellà després d'haver hagut de sobreviure amb la seva traducció a l'italià —idioma que, és clar, no manejo, més enllà de porca miseria, tagliatelle alla puttanesca i fer així el gest ma che cosa fai amb les mans com d'estar arrapant-se uns bigotis molt llargs entre els polzes i la resta de dits i arrencar-los daltabaix, no sé si m'explico.

Visca l'Azcona

Començaré per en José Luis Cuerda, que se'n va anar d'Albacete a Madrid perquè el seu pare va guanyar un pis en una timba. Allà un dia l'home va asseure la seva família en un sofà i es va quedar mirant a tots mentre s'encaixonaven en silenci. Al cap de cinc minuts va parlar: "Estoy pensando en comprar un coche y quería saber si vosotros sabéis ir en uno". Finalment el va comprar: un 600 rosa.

Amb els anys en Cuerda va voler comptar amb en Fernán Gómez al seu primer treball. L'agent de l'actor li va escriure acceptant l'oferta amb un parell de condicions: "Mi representado no puede leer seguidas más de 31 líneas de diálogo y no hará al día más de un folio y medio de rodaje". En Cuerda va transigir-hi: "Todos sus diálogos son inferiores a 31 líneas salvo uno que tiene 32. Y nunca rodará más de un folio y medio al día salvo uno que haría un folio y medio más tres líneas". "Por razones obvias", va contestar l'agent, "mi representado no participará en la película".

En José Luis Cuerda, tovalló lligat a la samarreta, faceciós i jocós com un gran Falstaff, parla en un restaurant de Pontevedra mentre gaudeix del seu sanclodio, que imagino trepitjat per ell en grans cabassos dels seus vinyars. Una hora abans recordava a en Luis Ciges, que va aparèixer un dia al rodatge fet una coca perquè la seva dona li havia demanat el divorci, "y lo peor es la razón que me ha dado: que quiere una vida mejor; ¡nos ha jodido!". En Berlanga se'n va anar amb la Divisió Blava a Rússia i una nit li va tocar fer guàrdia enmig de l'estepa. Imbuit de heroïcitat, va romandre amb els ulls molt oberts mirant cap a l'horitzó amb el fusell enlaire. "Era tal la oscuridad que más que a los rusos tenía miedo a Drácula", va dir a en David Gistau. Quan va començar a apuntar el dia en aquell ermàs nevat va adonar-se que havia passat la nit davant d'una paret. En Cuerda va fer Amanece, que no es poco, una de les rareses més exquisides del cinema espanyol, resum gairebé harmoniós d'aquella Espanya de què procedien els seus antics còmics ("un hombre en la cama es un hombre en la cama" adverteix un pare al seu fill quan els toca dormir junts). En Ciges vivia a l'encreuament de Marquès d'Aranda amb Ferraz, i quan s'avorria sortia amb un amic a la terrassa a veure accidents: "Es el cruce en el que más choques hay de Madrid", deia mentre veia senyors fent escarafalls al costat de dos cotxes empotrats.

Aquella Espanya, sí. Però és l'abril de 2008. Ha mort fa un mes Rafael Azcona. "La mejor persona que yo he conocido en mi vida" diu en Cuerda. "El cerebro más despierto, la ética más estricta. Siempre digo que las dos mejores películas de la Historia son Plácido y El apartamento. Porque miran de frente a la condición humana, al hombre. A su misma altura". Amb això tenia a veure la màxima de l'Azcona, que deia que els cineastes espanyols no eren millors perquè viatjaven en taxi, no en autobús. Ell deia que calia barrejar-se amb la gent, estar al peu del carrer i tafanejar-ho tot. "Yo de lo que abomino es de esas películas en las que durante hora y media te torturan con problemas irresolubles, y luego, en los metros finales, la cosa se arregla por arte de birlibirloque para que nos vayamos a casa tan contentos. ¡Qué estupidez, esa del final feliz como garantía del taquillazo! ¿Lo tiene Romeo and Juliette?", va dir a la revista Kane 3.

El pare de l'Azcona es deia Dionisio i era sastre a més de coix, membre d'una colla anomenada los Cojos Toreros; encara que la família va passar moltes penúries, a casa es cosia i es planxava cantant sarsueles. En Bernardo Sánchez Salas, al pròleg al llibre Por qué nos gustan las guapas (Pepitas&Pimentel, 2012), primera de les tres parts de l'obra completa de l'Azcona a La Codorniz, recorda que amb 14 anys va estar a punt d'entrar com a dependent a la farmàcia d'en Jesús González Cuevas, al seu Logronyo natal. Per llavors el noi Azcona s'escrivia cartes a si mateix en què fantasiava posant-los dates del futur i situant-les a llocs exòtics, com Honolulu, 1 de juny de 1979. El noi pintava i escrivia, i gairebé des del primer número comprava La Codorniz, la qual cosa li va portar a l'humor, car ell, diria després, havia començat escrivint versos perquè una senyora rossa no li feia cas.

"Cuando estábamos en el guion de La lengua de las mariposas, yo escribía una escena en la que una mujer apoyaba su espalda en la pared y se le escapaba una lágrima", diu en Cuerda. "¿Una lágrima?", saltava l'Azcona: "¡una mierda!". A l'autor de la trilogia nacional o La vaquilla se li sobreentenen certes maneres. Com que a El bosque animado en Cuerda suggereixi apropar la càmera al cadàver i l'Azcona, pietós, digui: "Déjala estar, que bastante tiene con lo suyo". No haver vist Plácido és no haver entès res d'aquest país i estar en ell per estar-hi, com un turista. Espanya és un lloc en què sempre hi ha un innocent perseguint algú perquè li doni una fortuna amb què pagar la lletra del motocarro. Un país en què qui va a la feina com a l'escorxador és un verduc. Un indret en què l'aristocràcia decadent, al seu jaç de mort, demana que entri el servei, "que li encanten aquestes coses". Aquell país que l'Azcona va escriure era el que no es podia fingir, perquè el feien els cervells més insolents i prodigiosos de Madrid, que no era Madrid sinó lloc de reunió, per això als cafès anys abans s'hi posaven i s'hi treien reis, i al 1965 en Raúl del Pozo lamentaria al tornar de l'enterrament d'en Ruano: "No lo pasaremos tan bien hasta que se muera Azorín".

L'Azcona deia que sense humor hauríem desaparegut. Solia citar a en Samuel Johnson: "No man but a blockhead ever wrote except for money". I és necessària l'escassetat de mitjans o fins i tot la censura per afilar l'enginy?, li vam preguntar una vegada. "Eso es una falacia. No creo que a la hora de engendrar un hijo, y por el bien de la criatura, haya que machacarle al padre un testículo".

En Juan Cruz el va tractar a partir de 1996. Sempre hi ha un moment a la vida dels castellanoparlants en què els tracta en Juan Cruz, un ritu semblant al de la primera comunió, i en Juan Cruz els esprem en anècdotes com si fossin suc daurat. Sol escriure'l després bellament si té el dia fèrtil, i a l'Azcona va dedicar un text estupend, vibrant, desestereotipat. "El tiempo me devolvió un Azcona distinto a aquel misántropo que mi imaginación había dibujado. Al contrario, era un ser muy delicado con los otros, pugnaba por hacerlos felices y rara vez podías verle resentimientos, resquemores u odios. Es de una generación de hombres complejos –Rafael Sánchez Ferlosio, Ignacio Aldecoa, Dionisio Ridruejo– que la historia dotó de contradicciones internas que les llevaron al ensimismamiento, al desencanto o el alcohol; lo que había alrededor era una ruina, y a veces una ruina de la inteligencia, y ese ambiente que no era metafórico sino duro y real como una escarpia, a él lo dejó igualmente risueño, descreído pero profundo: miró alrededor y hacia adentro para retratar una sociedad difícil desde el humor; comenzó a ejercerlo donde entonces se podía, en los cafés y en La Codorniz; (...) se resistió en Madrid como gato panza arriba y no regresó a ningún regazo de Logroño: siguió adelante, como un apátrida, como un alma desprovista de banderas. Un día le pregunté: "Rafael, ¿y no te vas de vacaciones?". "¿Yo? Si ya me fui de Logroño".".

Als primers anys de la capital ho va escriure tot, fins les revistes de decoracions. Va entrar a La Codorniz, on es va multiplicar escrivint i dibuixant com l'Azcona, l'Arrea, el Profesor Azconovan, l'Az o el Repelente, en honor a la seva saga que va tenir més èxit: El repelente niño Vicente. Allà va desplegar les ales com un cormorà de vol immediat i veloç, sempre àcid, a mig camí entre la biografia i el deliri, amb textos descantellats i tendríssims que s'enlairaven només a la primera línia, sinó abans. "Siempre me ocurre lo mismo; apenas soy presentado a alguien, el interfecto me dice: "Hombre, ¿por qué no se llama usted Pepe?", empieza en Por qué no me llamo Pepe. En Recuerdos de un hijo único cuenta cómo jugaba con el cadáver de su abuelo hasta que se estropeó, cómo martilleaba a su tía Eulalia o le quemaba el bigote a su abuela con gasolina. "No hay mayor dolor que recordar el tiempo feliz de la miseria", escribió este genio. "En La Codorniz nadie se atrevió nunca a mirar así. Toda la cuestión era una forma de mirar. Y Rafael consistía en una mirada, en unas gafas que iban rectificando el foco", diu en Sánchez Salas.

Entre els seus consells a literats joves, el professor Azconovian comença dient que entre ells "se ha extendido la costumbre de no comer con regularidad. Craso error" i segueix lamentant que els escriptors novençans s'enamorin de "señoritas muy decentes, muy buenas y muy limpias, pero pobres como imbéciles. Crasísimo error". Per parlar del sentit de l'humor d'aquell temps seu en què començava a fer-se un nom referia una anècdota que contava l'Agustín de Foxá sobre un pare veient una cursa de braus en companyia de la seva filla de cinc anys. La noia agafa una gran rabiola i el pare li diu per consolar-la: 'No ploris, toixa, mira com el brau treu les tripetes al cavallet'. A la seva mort en David Trueba el va recordar a El Mundo com un "sense-déu": "Solía decir: 'Cuando yo muera, tirad mi cadáver por un terraplén y, a ser posible, que se lo coman los cerdos; pero nada de agua bendita'". Això era perquè no li preocupava morir, que només provoca trastorn als qui hi quedaven, sinó la malaltia: "lo desvalido, lo vulnerable, lo asqueroso, lo obsceno que te hace".

Por qué nos gustan las guapas és la muntanya d'escriptura que l'Azcona va acumular a La Codorniz, senzilla i fàcil, irregular, tan cristal·lina que va enamorar en Ferreri per ficar-lo a fer guions. És un humor surrealista a vegades en textos breus que junts, inclosos les seves deixalles, funcionen com a muntanya russa. És la dècada dels 50 sota la mirada aterrida i compassiva d'en Rafael Azcona. "No he formado parte nunca de eso que ahora se llama la juventud. Nosotros lo que queríamos era ser mayores", va dir fa dotze anys a una de les millors periodistes d'Espanya, Cristina Fallarás, escriptora de prestigi i per això metàfora profundament azconiana del país: a punt de ser desnonada i vivint per sota del llindar de la pobresa. "¿Está enganchado a algo?", li va preguntar ella. "A la jodida vida".

En Cuerda és als llevants. Tenia raó l'Azcona amb això de no pujar al taxi i passejar o muntar a l'autobús, diu de sobte. "El otro día caminaba al mismo paso que dos tíos y uno de ellos le estaba diciendo al otro: 'Te voy a meter una patada en los cojones que te voy a arrancar la cabeza, no sé si me explico'. Ese 'no sé si me explico'. Pura literatura." Recordem una frase d'en Manuel Vicent: "No existe el miedo al folio en blanco, sino al escrito", que em va portar a la seva manera una altra de l'Azcona, a qui li preguntaven si s'alarmava per les notícies del consum de drogues de la joventut: "Eso es porque la televisión no podrá dar nunca la noticia de que hoy no se ha drogado nadie". De tots els nostres joves cadàvers va ser al que més ganes em van quedar de conèixer en vida, perquè de l'Umbral alguna cosa en sé pel Gistau, que l'acompanyava a la datxa quan la María España se n'anava i el vell escriptor quedava mirant fixament el jove: "¿Tú me harías la merienda?".

Si a alguns el cinema espanyol els sembla dolent no és perquè ho sigui, sinó perquè no l'escriu l'Azcona; posi vostè un malagueny a pintar després d'en Picasso. El cinema espanyol és difícil de fer, sobretot la comèdia, que és quan es radiografia un país en la seva versió final, com si tots els gèneres conduïssin a la compassió i per tant a la veritat. A mi Espanya no em sembla tan descantellada com la que llegia, però no sé si perquè se l'espera o s'espera a l'Azcona, que era el que millor la mirava. Va deure deixar les ulleres en herència, i de pas l'abonament per a l'autobús.

Va morir el Diumenge de Resurrecció. No li va fer feliç el cinema ni res. De fet, es preguntava on estava escrit que l'home tingués dret a ser feliç.

Manual de guerra nocturna

Ni la dels Cent Anys. Ni la del Vietnam. Ni tan sols la de les audiències televisives. Amb molta diferència, la guerra més cruenta que pot sofrir l'home mitjà aparellat és la que lliura totes les nits per mantenir el seu costat del llit.

No tots sobreviuen, la veritat sigui dita. I per escometre aquesta batalla amb certes garanties de victòria, res millor que seguir els consells d'aquest manual de campanya que us facilito, oh, pobres pepitos meus.

1. Un bon desplegament inicial és fonamental. Els oficials avesats a mil i una batusses nocturnes saben que la millor postura sempre passa per col·locar-se de costat i en diagonal. Per això, la tàctica d'elecció és la d'arrupir la cara amorosament a l'espatlla de l'enemic, just al començament de la contesa. Resultat? Ocuparàs gairebé tot el camp de batalla des del principi i al teu enemic li costarà maniobrar. Aquesta és una tàctica guanyadora i fonamental en tota batalla pel Lo Monaco que es preï.

2. Continua desplegant bé el teu exèrcit. Observa el teu cos. Analitza'l. Ets alt? Aprofita la zona de la rereguarda: els genolls i els peus són les teves millors armes. Et sobren uns quilets? Juga llavors amb el factor intimidació. El teu enemic tindrà molta cura d'interposar-se davant dels teus balandreijos involuntaris (o això creu que són). Els prims compten amb la sempre efectiva tàctica de la sangonera: relliscar sobre els llençols per cada buit que trobin i utilitzar les seves afilades articulacions a modo de metralladora. Fins i tot els petitets poden treure-hi partit, car es retiren amb facilitat a la vora i poden planejar la seva següent estratègia amb tranquil·litat, al so dels roncs d'un enemic massa confiat.

3. No donis mai una plaça per perduda. Sense dubte, la guerra que es lliura a les nits per cada pam del viscoelàstic és una guerra de desgast. Si, per exemple, el teu braç ja a penes resisteix sobre la petita porció de matalàs que queda tocant al teu costat dret i, inesperadament, reps una nova envestida d'aquest colze punxant, intenta contraatacar amb l'estratègia més bruta que se t'acudeixi. Elevar el braç -com donant a entendre que acceptes submisament la teva derrota- a l'altura de la teva front i deixar-lo caure distretament sobre el cap de l'enemic pot fer-li retrocedir. Una innocent estirada de l'edredó cap amunt amb l'ànim d'acotxar-se no sol aixecar sospites, i et permet col·locar, amb un hàbil moviment ondulant, una tova i preciosa barrera que et protegirà d'atacs futurs (requereix pràctica). En qualsevol cas, mai no deixis de lluitar. Utilitza tots els mitjans al teu abast, bat-te per cada pam de terreny. Algun cop has sentit parlar de la guerra de trinxeres? Doncs això és el mateix, però en blanc setí.

4. Menció a part mereixen les múltiples judiades de què el combatent pot ser objecte durant tota la nit. "Em portes aigua?", "Avall se sent un soroll", "Has rodat clau?" o "Obre la porta al gat, carinyo" són algunes de les més comunes, però n'hi ha moltes més. Totes elles persegueixen el mateix: arrabassar-te el teu costat del llit en el breu lapse de temps en què tu, noble guerrer, portes a cap les tasques encomanades. Amb freqüència, hi tornaràs amb, diguem, el punyeter carregador del mòbil -oblidat al saló, ha!- i et trobaràs que ella s'ha esventrat al teu costat del llit, s'haurà adormit i hauràs d'endollar tu el mòbil a les palpentes. I a sobre faràs soroll i rebràs una severa amonestació -car, des de la Convenció de Ginebra, el soroll es considera una arma encara pitjor que les bombes de racisme en la guerra dels llits d'1,35.

5. Si tot l'anterior falla, recorre a la següent tàctica. Independentment del punt de la batalla en què us trobeu, rellisca suaument sota els llençols. Baixa-li les calces, lentament o d'una indolent tirada (això ja depèn: coneix el teu enemic). Comença a fer-li petit petons -com aleteigs- a les cuixes i, al cap d'un instant, fica-li la llengua com un míssil al cony. Empra-t'hi a fons. Si comproves al poc temps que ella s'incorpora i acudeix al teu costat del llit amb els ulls mig acluclats, és que has maniobrat bé. Feu l'amor. Engrapeu-vos fort de les mans, entolleu el camp de batalla de suor. Tanqueu els ulls i crideu molt. Preneu alè entre sonors petons i eufòrics plans per al futur, com el de comprar un llit més gran. Rieu. Abraceu-vos. Digues-li que l'estimes i ella et confessarà -he- que segueixes follant molt bé. S'aixecarà per anar al bany i et dirà que de seguida torna amb tu. Mira de reüll cap a la porta, que llença un filet de llum. Afanya't i arrupeix-te de cantó en diagonal.

Demano perdó per haver viscut per sobre de les meves possibilitats

Demano perdó per haver viscut per sobre de les meves possibilitats, alegrement, a la lleugera, sense detenir-me a pensar per un moment que el meu temerari comportament contribuiria, anys més tard, a l'hecatombe econòmica i social d'aquest país.

Demano perdó per haver estudiat una carrera, per haver-me atrevit si més no a fantasiar que, en el futur, podria tenir un treball millor que el del meu pare, nen de la Postguerra i mecànic sense vocació a la ja finada Pegaso. Demano perdó per haver malbaratat cents d'euros en matrícules, llibres, bolígrafs i folis. I per haver malgastat els cinc euros que em donava la mare per a l'entrepà, que hauria d'haver estat sempre de mortadel·la i mai, mai (Déu, quina vergonya) no de pernil.

Demano perdó per haver pretès treballar en alguna cosa vagament relacionada amb els meus estudis o, almenys, mínimament qualificada per que cinc anys a base d'entrepans de mortadel·la i algun de pernil amb formatge (serro de nou el cilici) haguessin pagat la pena. Quantes possibilitats de viure d'acord amb les meves possibilitats vaig desaprofitar! Teleoperador! Enquestador! Repartidor de publicitat d'acadèmies d'anglès! Ficar cartes en sobres! Vaig tenir, Déu meu, el meu propi avenir a les meves mans i el vaig menysprear en una arrabassada justificable d'orgull, pensant que aquestes nobles activitats eren feines temporals! Demano perdó (teclejo ara de genolls, mirant a la paret) per creure que mereixia alguna cosa millor.

Demano perdó per haver cobert el meu cos amb roba, perdoneu-me, us ho prego, per cada euro invertit en H&M. Per què no vaig vestir ponxos? Un ponxo és elegant, digne i del tot compatible amb les meves possibilitats. Agafes un llençol, li fas un forat per al cap i ja està. Podria haver tenyit d'algun color el dels diumenges, que fins i tot la xusma ha de permetre's de tant en tant la coqueteria. Però… samarretes? Pantalons texans? Caçadores? I (oh, Déu, apiada't de mi) un abric embuatat cada dos hiverns? Però qui vaig creure que era? Un marquès? Un futbolista? Un comentarista de la crònica social? Enfonso ara el cúter en el meu avantbraç i contemplo el córrer de la sang, perquè qualsevol sofriment és poc per redimir tanta baixesa.

Demano perdó, demano perdó i demano perdó. I acceptaré qualsevol càstig que vulguin, en aquests dies de justícia implacable, propinar-me els mercats. Demano perdó per haver tingut un ordenador de gamma mitjana, per haver demanat aquella copa d'importació a la boda del meu cunyat, per haver convidat a sopar en VIP la noia que m'agradava (fins i tot el 2x1 de les Nits Boges cal merèixe'l) i per haver demanat un préstec per estudiar un màster, per haver comprat aquell matalàs viscoescolàstic i no el de molles de ferro, que és el que correspon als de la meva casta; demano perdó per haver viscut, de tant en tant, moderadament despreocupat, per no haver pensat, sense descans, del dia a la nit, en l'avenir; per haver llegit poesia, i no llibres d'economia; per haver amat, rigut; i per haver patit la terrible malaltia de la il·lusió.

I és que, ara que ho penso, ara que veig els noticiaris i llegeixo els últims anàlisis de la recessió i les conseqüències que els malbaratadors com jo, amb tota justícia, patirem, m'adono que no he viscut per sobre de les meves possibilitats, sinó a l'atmosfera, a l'estratosfera, al fotut salt a l'hiperespai de les meves possibilitats…

No en tenia cap!