Demano perdó per haver viscut per sobre de les meves possibilitats

Demano perdó per haver viscut per sobre de les meves possibilitats, alegrement, a la lleugera, sense detenir-me a pensar per un moment que el meu temerari comportament contribuiria, anys més tard, a l'hecatombe econòmica i social d'aquest país.

Demano perdó per haver estudiat una carrera, per haver-me atrevit si més no a fantasiar que, en el futur, podria tenir un treball millor que el del meu pare, nen de la Postguerra i mecànic sense vocació a la ja finada Pegaso. Demano perdó per haver malbaratat cents d'euros en matrícules, llibres, bolígrafs i folis. I per haver malgastat els cinc euros que em donava la mare per a l'entrepà, que hauria d'haver estat sempre de mortadel·la i mai, mai (Déu, quina vergonya) no de pernil.

Demano perdó per haver pretès treballar en alguna cosa vagament relacionada amb els meus estudis o, almenys, mínimament qualificada per que cinc anys a base d'entrepans de mortadel·la i algun de pernil amb formatge (serro de nou el cilici) haguessin pagat la pena. Quantes possibilitats de viure d'acord amb les meves possibilitats vaig desaprofitar! Teleoperador! Enquestador! Repartidor de publicitat d'acadèmies d'anglès! Ficar cartes en sobres! Vaig tenir, Déu meu, el meu propi avenir a les meves mans i el vaig menysprear en una arrabassada justificable d'orgull, pensant que aquestes nobles activitats eren feines temporals! Demano perdó (teclejo ara de genolls, mirant a la paret) per creure que mereixia alguna cosa millor.

Demano perdó per haver cobert el meu cos amb roba, perdoneu-me, us ho prego, per cada euro invertit en H&M. Per què no vaig vestir ponxos? Un ponxo és elegant, digne i del tot compatible amb les meves possibilitats. Agafes un llençol, li fas un forat per al cap i ja està. Podria haver tenyit d'algun color el dels diumenges, que fins i tot la xusma ha de permetre's de tant en tant la coqueteria. Però… samarretes? Pantalons texans? Caçadores? I (oh, Déu, apiada't de mi) un abric embuatat cada dos hiverns? Però qui vaig creure que era? Un marquès? Un futbolista? Un comentarista de la crònica social? Enfonso ara el cúter en el meu avantbraç i contemplo el córrer de la sang, perquè qualsevol sofriment és poc per redimir tanta baixesa.

Demano perdó, demano perdó i demano perdó. I acceptaré qualsevol càstig que vulguin, en aquests dies de justícia implacable, propinar-me els mercats. Demano perdó per haver tingut un ordenador de gamma mitjana, per haver demanat aquella copa d'importació a la boda del meu cunyat, per haver convidat a sopar en VIP la noia que m'agradava (fins i tot el 2x1 de les Nits Boges cal merèixe'l) i per haver demanat un préstec per estudiar un màster, per haver comprat aquell matalàs viscoescolàstic i no el de molles de ferro, que és el que correspon als de la meva casta; demano perdó per haver viscut, de tant en tant, moderadament despreocupat, per no haver pensat, sense descans, del dia a la nit, en l'avenir; per haver llegit poesia, i no llibres d'economia; per haver amat, rigut; i per haver patit la terrible malaltia de la il·lusió.

I és que, ara que ho penso, ara que veig els noticiaris i llegeixo els últims anàlisis de la recessió i les conseqüències que els malbaratadors com jo, amb tota justícia, patirem, m'adono que no he viscut per sobre de les meves possibilitats, sinó a l'atmosfera, a l'estratosfera, al fotut salt a l'hiperespai de les meves possibilitats…

No en tenia cap!