martes, 21 de abril de 2015

Fernando Savater: Inactuel


Des langues en lesquelles je suis capable de lire, mon préférée, c'est le français et dans cette langue, les essais philosophiques. Cette année, j'ai lu Présentation de ma philosophie du grand Marcel Conche, peut-être le philosophe le plus purement tel encore vivant: didactique, métaphysique et terriblement sérieux (personne n'est parfait). Aussi le beau L'intuition de l'instant, d'un de mes affectionnés d'autrefois, Gaston Bachelard, que comme il écrit bien il peut être lu quand la plupart de ses contemporains existentialistes ou marxistes résultent indigérables: là il traite du seul sujet qui ne peut pas être démodé, le temps. En italien, que je connais mal mais je m'amuse en décodant, Leopardi de Pietro Citati, une biographie et interprétation du prince intellectuel de Recanati. L'anglais, c'est le meilleur pour le roman et voilà j'ai lu Science-Fiction Classics. The Stories That Morphed into Movies, une anthologie préparée par Forrest J. Ackerman des principaux récits de science-fiction qui ont fini par être des films remarqués du genre, comme The Skrinking Man ou Dr. Cyclops. Pure plaisir. Et en espagnol, La fase del rubí de Pilar Pedraza, un de peu de romans qui me restaient à connaître de ma romancière préférée en cette langue, et Relámpagos, la dernière collection d'aphorismes du maître du genre, Ramón Eder.

Le reste, comme quelqu'un a dit à la fin d'une autre pièce célèbre, c'est du silence.

lunes, 20 de abril de 2015

A conversation


As the EDGE interview has been doing once a year since 1998, it has given the world its annual question. The question of this 2015 states: "What do you think about the machines that think?". Or what it's just like it: "What do you think about artificial intelligence?". There is in its interesting web page a large army of scientists, writers and philosophers trying to figure out presence of future time, the one that will come, in our present and stuff like that.

It's been thanks to the EDGE's question that I've looked over the best movie I saw during the year 2014 again: the great Her, directed by Spike Jonze and starred by Joaquin Phoenix and Scarlett Johansson's voice-over. In Her, the leading role, Theodore, a solitary guy who writes letters for others for a living falls in love with Samantha, an operating system programmed to satisfy all needs of the user and which the director and screenwriter's imagination supplies with conscience and female gender.

Hundreds of reviews have been written about Her. Most of them theorize about our relationship with machines that think and make projections about social changes that will come when artificial intelligence inundates our lives.

However, Her still delights me for the opposite, because it's a terrific vindication of the most fiercely human element: word. And specifically, of word as a basic pillar of sentimental relationships. Her asks for the central role that conversation must take up in loving relationships and that it has been sneaking away. Nothing older or more everlasting. Theodore, the solitary leading role, doesn't fall in love with Samantha's tranquil and warm voice. He falls in love with a dialog, with an interpretation, with someone who talks to him and helps him get over his emotional conflicts. Her is, first of all, a resounding memory of the power that affective bonds have on pure corporal attraction. Because the voice Theodore falls in love with lacks a body but he gets the feeling of being loved, listened to, and understood. We live among more and more intelligent machines, in more and more sophisticated cities, and in bodies mistreated until reaching the ebony level. But we inhabit a world destroyed by lack of communication, points out Spike Jonze, on account of the antihero Theodore. The Uruguayan writer Ida Vitale said so not long ago: "La información está sobrevalorada. La gente está dentro de sus casas pero fuera del mundo".

So if we want a sentimental relationship to be possible, word is the indispensable cement for it. This sacred commandment of affective life is certainly often reminded to me by my friend the writer José Lázaro with a Nietzsche's aphorism in Menschliches, Allzumenschliches. Ein Buch für freie Geister: "Man soll sich beim Eingehen einer Ehe die Frage vorlegen: glaubst du, dich mit dieser Frau bis ins Alter hinein gut zu unterhalten? Alles andere in der Ehe ist transitorisch, aber die meiste Zeit des Verkehrs gehört dem Gespräche an". A conversation. It turns out that marriage is held up by a warm, unhurried, endless conversation... A conversation... Love is a long conversation. Like the one that Theodore and the Operating System Samantha have in Her. Like the one that the poet Pere Gimferrer and his wife María Rosa Caminals struck up for thirty-three years until she died and he buried her during a fall twilight which was painted with gouache by Arcadi Espada, the best journalist in Barcelona. A free, with no emotional baggage, and aroused conversation, like the one of doctor Bruno Sachs with his girlfriend, told by the doctor and writer Martin Winckler from the waitress's eyes from a cafeteria where the couple meets in the afternoons: "Ils viennent presque toujours ensembles. Et quand ils sont ensembles, ils parlent. Ils parlent beaucoup, parfois, pendant un bon moment... J'entends parfois des bouts de la conversation. Ça commence: " Est-ce que tu sais ce qui s'est passé ce matin ? ". Et elle: " Dis-moi... ". Ils sont amoureux, et ça dure. Ça se voit dans la manière qu'ils se parlent... Ils ne regardent jamais autour quand ils sont assis à la terrasse; en échange, des autres couples ont l'habitude d'être un celui qui parle et un autre celui qui regarde autour, pour voir s'il reconnaît quelqu'un ou pour voir s'il est reconnu. Il avait l'habitude d'être taciturne et maintenant il en est moins à mesure que les mois passent". It turns out that it's a conversation that stabilizes our loves and gives us calm. And it does even though our technical world claims it really fast. But love is merchandise that can't be bought made. We need to know each other, we need to talk to each other unhurriedly and for a long time to create mutual understanding with each other and feel embraced, understood and defended.

All of this life fire, this homage to word, to its ability to hold the biggest love stories (Jacques Lacan felt sexually aroused while just talking to his disciples) is what Her is about, a weird, brave and very exciting movie. Simply, a movie spoken.

jueves, 16 de abril de 2015

Las muchas sequías de California

Las muchas sequías de California
De Jeff Wheelwright, 3 de abril de 2015

Morro Bay, California. California solo tiene dos estaciones, la lluviosa y la seca. En marzo, cuando para la lluvia —suponiendo que ha empezado debemos olvidarnos de las precipitaciones al menos seis meses. La pluviosidad determina nuestro estado de ánimo durante el verano y el otoño. Donde yo vivo, en la Costa Central, 43 centímetros de lluvia por invierno ha sido la media a largo plazo. Superar ese número —la última vez que lo hicimos fue hace cinco años— da la sensación de ganar la lotería. Últimamente, la media ha estado muy por debajo de 10.

La diferencia entre un buen año de lluvia en California y uno malo depende del número de tormentas que irrumpen desde el Pacífico. Una o dos tormentas por invierno es malo; de cuatro a seis, bueno. Incluso en años húmedos y felices, cuando no hacemos caso a las inundaciones y aludes de barro, la lluvia es intermitente. Las tormentas empapan los valles y la nieve envuelve las montañas durante un día o dos, pero luego le sigue una semana o dos de sol. Durante las épocas secas, en la que nos encontramos ahora, las largas sucesiones de días soleados llegan a asustar un poco. Desde el miércoles, el contenido del deshielo en Sierra Nevada era más bajo que en cualquier época desde 1950. Los surtidores implacables de aguas subterráneas está causando que se hundan las tierras de labranza en el Valle Central.

Como la sequía entra ya en su cuarto año, el ajuste voluntario del uso del agua ha fallado en conseguir sus metas. Así que esta semana el gobernador Jerry Brown instituyó unas restricciones obligatorias. Las ciudades y los pueblos tendrán que cortar su consumo en un 25 por ciento, comparado con el 2013.

Pero el Estado es tan grande y diverso que una docena de sequías diferentes están efectivas. Los californianos del norte, bendecidos con corrientes de ríos, tienen relativamente poco de lo que preocuparse, mientras que por la megalópolis de Los Ángeles, los recursos de agua son remotos y los acueductos son cuerdas salvavidas. Los habitantes en el desierto cerca de Arizona y Nevada apenas perciben la sequía, mientras que los residentes costeros como yo tomamos falso consuelo del océano y las plantas de desalinización de repuesto.

Pero por todo el Estado, están teniendo lugar escaramuzas por una fuente que cada vez va a menos. Habiendo observado a mi vecino lavar su camión cuando no tendría que hacerlo, ya tendré excusa para denunciarlo. La mayoría de nosotros denunciaremos a los infractores a las autoridades — aunque quizá sin dar nuestros nombres. Si la sequía continúa, el compacto social y llevadero de California podría resquebrajarse y marchitarse también. 

Aunque los acueductos entrecruzan el Estado, la mitad de los californianos sacan agua de embalses locales y aguas subterráneas. Dos comunidades una opuesta a la otra al otro lado de Morro Bay — mi ciudad y la más joven y más andrajosa comunidad de Los Osos — han adoptado diferentes acercamientos. Hace unos 20 años, en Morro Bay pagábamos un canal para hacer correr el agua en lo que se llama el agua estatal. Eso nos hace dependientes de las asignaciones de otra gente, pero en una sequía nosotros estamos más en forma que en Los Osos, que únicamente depende de las aguas subterráneas. Bajo la presión de bombear en exceso, los acuíferos de Los Osos están amenazados por la contaminación química y la intrusión de agua salada procedente del océano. Morro Bay tiene pozos municipales de respaldo, y una planta de desalinización para filtrar el agua subterránea salobre. Intentamos no ser engreídos.

Unos 50 kilómetros tierra adentro, la ciudad de Pablo Robles está rodeada de ranchos y viñedos. El campo pintoresco y ondulante es el favorito de los turistas catadores de vino. Desafortunadamente, las presas locales están por debajo de su capacidad y el bombeo del agua subterránea ha bajado la gráfica de agua y así los rancheros y los terratenientes se encuentran que se les están secando los pozos. Los dueños de los viñedos, que son recién llegados relativamente, no solo toman la mayor parte del agua subterránea sino que también se pueden permitir pozos más profundos, para tomar más. Está comenzando la contienda de clases. Incluso formar un comité para repasar el problema ha causado divisiones.

El conflicto que se avecina más grande en el Estado es el que hay entre los intereses urbanos y agrícolas, pero esa madre de todas las batallas, que trastorna la economía, no se luchará a menos que la sequía dure varios años más. Hace años cuando se asignaron los derechos del agua en California, las ciudades y las industrias no tenían tanto poder ni tanta sed como los tienen hoy.

El agua de la superficie para las grandes granjas y operaciones de lechería del Valle Central se transporta primero desde las presas de las montañas a la región del delta, donde los ríos de Sacramento y de San Joaquín se rozan con la bahía oriental de San Francisco. El delta también proporciona el agua que esa ciudad y sus habitantes beben.

Aquí está el hogar del capellán del delta, un pez de 5 centímetros de largo que se ha pillado en batallas de agua durante generaciones. Por orden del tribunal, el capellán en peligro de extinción tiene derecho a una cierta cantidad de agua de río, por delante de los que van río abajo. Los granjeros del Valle Central le han echado la culpa al capellán por cortarles su parcela — y eso durante los años buenos. Los suministros residenciales no han sido afectados por el capellán, hasta donde nos hemos dado cuenta.

Desde que empezó la sequía, el pez ha tenido cada vez menos defensores. Recientemente, puede que le haya hecho al Estado un favor volviéndose lo que un biólogo calificaría como "funcionalmente extinto", por un ambiente cada vez más salino. Si la sociedad da por perdido al capellán, ¿quién heredará su porción de agua? La legitimación del pez podría estar resentida — una racha seca, por decir algo, para que llegue una lucha mucho mayor. Tal vez los californianos hemos menospreciado nuestras copiosas fuentes naturales. Esperemos que la naturaleza no salde cuentas.

sábado, 4 de abril de 2015

Raising low salaries

Raising low salaries
McDonald's, Walmart and Target understand that recovery is also defended by increasing wages.

Big American companies consider that it's time to raise salaries. Not much, but enough for public opinion to receive the wave of optimism issued from the economic recovery. At the start, back in February, it was Walmart; then, Target, Walmart's competitor; now McDonald's pronounces itself, which is going to raise the salary per hour worked in its restaurants up to 9.9 dollars, that's 10%. TJMaxx and Marshalls. The salary starting point is low, but the arguments put forward to explain the rises matter, and a lot: there is recovery and that should turn into a reduction, even though testimonial, of inequality; growth is on a roll, unemployment diminishes, Janet Yellen is happy, and Obama has asked for the minimum wage to rise at least 10 dollars. These are general arguments; Steve Easterbrook, McDonald's's CEO has added another one very specific: his restaurants need motivated employees.

A great reasoning. Motivation is basic in competitiveness. Let's repeat it, for the record and so it's well understood everywhere: competitiveness doesn't improve lowering salaries or reducing employment, but, among other things, letting wage earners develop their work with the consciousness that they're well paid and they can aspire to be the best in their profession, with studies or without them. That idea doesn't touch deeply in that part of the Atlantic; incitements wind up in superior graduates. In the USA, they start from the beginning, or rather, from below.

Of course that —and these data are fundamental— union presence is low, social protection, scarce, and competitiveness, almost endless. In return, the enterprise is one more resource of global demand. McDonald's and Walmarts conceive that more salary is more demand and, therefore, more business, for them too. Expansion lives in the basement of the conscience; austerity lives in the European conscience's. Some popular psychologist ought to explain the European and American economic ways for the traumas caused by the Depression and the Hyperinflation. We are all slaves of our terrors.


jueves, 11 de diciembre de 2014

Manuel de guerre nocturne

Ni celle de Cent Ans. Ni celle du Viêt Nam. Même pas celle des audiences télévisuelles. Avec beaucoup de différence, la guerre la plus sanglante que l'homme moyen assemblé peut supporter, c'est celle qu'il livre toutes les nuits pour maintenir son endroit du lit.

Pas tous survivent, à vrai dire. Et pour entreprendre cette bataille sous certaines garanties de victoire, rien de mieux que suivre les conseils de ce manuel de campagne que je vous fournis, oh, mes pauvres doudous.

1. Un bon déploiement initial est fondamental. Les officiers rompus à mille et une bagarres nocturnes savent que la meilleure posture se passe toujours en se plaçant de côté et en diagonale. Pour ça, la tactique de choix, c'est celle de blottir le visage amoureusement sur l'épaule de l'ennemi, juste au début du combat. Résultat? Tu occuperas presque tout le champ de bataille du commencement et ton ennemi aura du mal à manœuvrer. Ça, c'est une tactique gagnante et fondamentale en toute bataille pour l'Épéda appréciant.

2. Continue à bien déployer ton armée. Observe ton corps. Analyse-le. Tu es grand? Profite de la zone de l'arrière-garde: les genoux et les pieds sont tes meilleures armes. Tu as trop de kilos? Alors joue avec le facteur intimidation. Ton ennemi s'occupera beaucoup de s'interposer devant tes balancements involontaires (ou bien il croit). Les maigres comptent avec la toujours effective tactique de la sangsue: se glisser sur les draps par chaque espace vide qu'ils trouvent et utiliser leurs affilées articulations en guise de mitrailleuse. Même les petits petits peuvent en tirer parti, car ils se replient avec de la facilité au bord et ils peuvent planifier leur stratégie suivante avec de la tranquillité, au son des ronflements d'un ennemi trop confiant.

3. Ne fais jamais ton deuil d'une place. Sans doute, la guerre qu'on livre la nuit pour chaque empan du viscoélastique, c'est une guerre d'usure. Si, par exemple, ton bras résiste à peine sur la petite partie de matelas qui reste à côté de ton flanc droit et tu reçois de manière inattendue une nouvelle charge de ce coude pointu, essaie de contre-attaquer avec la stratégie la plus sale qui te vienne à l'esprit. Élever le bras -comme en faisant penser que tu acceptes soumisement ta défaite- au niveau de ton front et le laisser distraitement tomber sur la tête de l'ennemi peut lui faire reculer. Tirer innocemment de l'édredon vers le haut avec l'intention de se couvrir n'a pas l'habitude de lever les soupçons, et ça te permet de placer, avec un habile mouvement ondulant, une moelleuse et ravissante barrière qui te protégera d'attaques futurs (ça requiert de l'expérience). En tout cas, jamais n'arrête de lutter. Utilise tous les moyens à ta portée, bats-toi pour chaque empan de terrain. Est-ce que tu as déjà entendu parler de la guerre de tranchées? Bien, ça, c'est la même chose mais en blanc satin.

4. Les multiples sales coups dont le combattant peut faire objet pendant toute la nuit mérite une mention à part. "Tu m'amènes de l'eau?", "On entend un bruit en bas", "Tu as fermé à clef?" ou "Ouvre la porte au chat, mon chou" sont quelques-uns des plus courants, mais il y en a beaucoup plus. Ils poursuivent tous la même chose: t'arracher ton endroit du lit dans le bref laps de temps où tu, noble guerrier, mènes les tâches confiées à bien. Tu reviendras fréquemment avec, disons, le fichu chargeur du portable -oublié dans le salon, ha!- et tu te trouveras qu'elle, elle s'est étripée dans ton endroit du lit, elle se sera endormie et toi, tu devras brancher le portable à tâtons. Et en plus, tu feras du bruit et tu recevras une admonestation sévère -car, de la Convention de Genève, le bruit se considère une arme encore pire que les bombes de racisme à la guerre des lits de 1,35.

5. Si tout l'antérieur échoue, aie recours à la tactique suivante. Indépendamment du point de la bataille où vous vous trouviez, glisse-toi doucement sous les draps. Baisse-lui la culotte, lentement ou d'un indolent trait (ça dépend: connais ton ennemi). Commence à lui donner des petits baisers -comme des battement d'ailes- sur les cuisses et, au bout d'un instant, mets-lui la langue dans le con. Emploie-toi à fond. Si tu vérifies en peu de temps qu'elle se redresse et elle vient à ton endroit du lit avec les yeux entrebâillés, c'est que tu as bien manœuvré. Faites l'amour. Prenez-vous fort par les mans, détrempez le champ de bataille de sueur. Fermez les yeux et criez beaucoup. Reprenez haleine entre des baisers sonores et des projets euphoriques pour le futur, comme acheter une maison plus grande. Riez. Embrassez-vous. Dis-lui que tu l'aimes et elle t'avouera -ha- que tu baises encore très bien. Elle se levera pour aller à la salle de bains et te dira qu'elle revient tout de suite avec toi. Regarde à la dérobée vers la porte, qui jette un petit filet de lumière. Dépêche-toi et blottis-toi de côté et en diagonale.


miércoles, 10 de diciembre de 2014

Night war manual

Not the Hundred Years'. Not the Vietnam one. Not even the television audience one. By so far, the bloodiest war that a dated average man can endure is the one that he puts up every night to maintain his side of the bed.

Not all of them survive, truth be told. And to undertake this battle with certain victory guarantees, nothing better than follow the advice of this campaign manual that I provide you with, oh, my poor dandies.

1. A good initial deployment is fundamental. The officers experienced in a thousand and one night skirmishes know that the best posture always passes placing oneself sideways and diagonally. For it, the choice tactic is the one to nestle their face lovingly on the enemy's shoulder, just at the beginning of the contention. Result? You'll occupy almost all of the battlefield since the start and your enemy will have trouble to maneuver. This is a winner fundamental tactic in every battle for a good Sealy mattress.

2. Continue deploying your army well. Observe your body. Analyze it. Are you tall? Make the most of the rearguard area: your knees and your feet are your best weapons. Do you have some extra pounds? Then play with the intimidation factor. Your enemy will care a lot for stepping in involuntary rollings (or so she thinks). The slim ones count on the always effective leech tactic: sneak on the sheets through every gap they find and use their sharp joints by way of machine gun. Even the small ones can get benefit, as they withdraw easily on the edge and they can plan their next strategy tranquilly, to the sound of the snores of a too confident enemy.

3. Don't ever give a post up for lost. Doubtlessly, the war that is put up at night for each hand of the viscolestatic is an exhaustion war. If, for example, your arm barely holds out on the little piece of mattress that is left by your right side and you unexpectedly receive a new ramming from that pointed elbow, try to counter-attack with the filthiest strategy that comes to your mind. Raising your arm -as hinting that you submissively accept your defeat- at the level of your forehead and letting it fall distractedly on your enemy's head may make them pull back. An innocent yank of the eiderdown upwards with the intent to cover up doesn't usually raise suspicions, and it allows you to place, with a skillful waving movement, a fluffy and beautiful barrier that will protect you from future attacks (it requires practice). In any case, never stop fighting. Use all the means at your fingertips, fight for each hand of land. Did you ever hear about trench war? Well, this is the same thing, but in sateen white.

4. The multiple dirty tricks which the fighter may be a victim of for the whole night deserve a special mention. "Can you bring me some water?", "I can hear a noise downstairs", "Did you lock up?" or "Open the door to the cat, honey" are some of the most common, but there are many more. All of them pursue the same: snatch your side of the bed in the brief lapse of time when you, courteous warrior, carry the commanded tasks out. You will frequently come back with, let's say, the damn cell phone charger -forgotten in the living room, ha!- and you will find that she has gotten squashed in your side of the bed, she'll have fallen asleep, and you'll have to plug the cell phone in yourself groping. And on top of that, you'll make noise and you'll get a severe warning -as, since the Geneva Conventions, noise is considered a weapon even worse than the racism bombs in the war of full mattresses.

5. If all the previous fails, resort to the next tactic. Independent of the point of the battle you find yourselves in, sneak gently under the sheets. Take her panties down, slowly or all in one indolent go (this depends: know your enemy). Begin giving her little smooches -like wingbeats- on her thighs, and after an instant, put your tongue like a missile in her pussy. Do your best. If after a short while you check that she is sitting up and coming to your side of the bed with her eyes half-shut, you maneuvered well. Make love. Hold on tight to your hands, cover the battlefield with sweat. Shut your eyes and shout a lot. Take your breath between resounding kisses and euphoric future plans, such as purchasing a bigger house. Laugh. Hug. Tell her that you love her and she will confess you -ha- that you keep on fucking very well. She'll get up to go to the bathroom and she'll say that she's back with you right away. Glance at the door, which gives off a little thread of light. Hurry up and nestle sideways and diagonally.

domingo, 30 de noviembre de 2014

Manual de guerra nocturna

Ni la dels Cent Anys. Ni la del Vietnam. Ni tan sols la de les audiències televisives. Amb molta diferència, la guerra més cruenta que pot sofrir l'home mitjà aparellat és la que lliura totes les nits per mantenir el seu costat del llit.

No tots sobreviuen, la veritat sigui dita. I per escometre aquesta batalla amb certes garanties de victòria, res millor que seguir els consells d'aquest manual de campanya que us facilito, oh, pobres pepitos meus.

1. Un bon desplegament inicial és fonamental. Els oficials avesats a mil i una batusses nocturnes saben que la millor postura sempre passa per col·locar-se de costat i en diagonal. Per això, la tàctica d'elecció és la d'arrupir la cara amorosament a l'espatlla de l'enemic, just al començament de la contesa. Resultat? Ocuparàs gairebé tot el camp de batalla des del principi i al teu enemic li costarà maniobrar. Aquesta és una tàctica guanyadora i fonamental en tota batalla pel Lo Monaco que es preï.

2. Continua desplegant bé el teu exèrcit. Observa el teu cos. Analitza'l. Ets alt? Aprofita la zona de la rereguarda: els genolls i els peus són les teves millors armes. Et sobren uns quilets? Juga llavors amb el factor intimidació. El teu enemic tindrà molta cura d'interposar-se davant dels teus balandreijos involuntaris (o això creu que són). Els prims compten amb la sempre efectiva tàctica de la sangonera: relliscar sobre els llençols per cada buit que trobin i utilitzar les seves afilades articulacions a modo de metralladora. Fins i tot els petitets poden treure-hi partit, car es retiren amb facilitat a la vora i poden planejar la seva següent estratègia amb tranquil·litat, al so dels roncs d'un enemic massa confiat.

3. No donis mai una plaça per perduda. Sense dubte, la guerra que es lliura a les nits per cada pam del viscoelàstic és una guerra de desgast. Si, per exemple, el teu braç ja a penes resisteix sobre la petita porció de matalàs que queda tocant al teu costat dret i, inesperadament, reps una nova envestida d'aquest colze punxant, intenta contraatacar amb l'estratègia més bruta que se t'acudeixi. Elevar el braç -com donant a entendre que acceptes submisament la teva derrota- a l'altura de la teva front i deixar-lo caure distretament sobre el cap de l'enemic pot fer-li retrocedir. Una innocent estirada de l'edredó cap amunt amb l'ànim d'acotxar-se no sol aixecar sospites, i et permet col·locar, amb un hàbil moviment ondulant, una tova i preciosa barrera que et protegirà d'atacs futurs (requereix pràctica). En qualsevol cas, mai no deixis de lluitar. Utilitza tots els mitjans al teu abast, bat-te per cada pam de terreny. Algun cop has sentit parlar de la guerra de trinxeres? Doncs això és el mateix, però en blanc setí.

4. Menció a part mereixen les múltiples judiades de què el combatent pot ser objecte durant tota la nit. "Em portes aigua?", "Avall se sent un soroll", "Has rodat clau?" o "Obre la porta al gat, carinyo" són algunes de les més comunes, però n'hi ha moltes més. Totes elles persegueixen el mateix: arrabassar-te el teu costat del llit en el breu lapse de temps en què tu, noble guerrer, portes a cap les tasques encomanades. Amb freqüència, hi tornaràs amb, diguem, el punyeter carregador del mòbil -oblidat al saló, ha!- i et trobaràs que ella s'ha esventrat al teu costat del llit, s'haurà adormit i hauràs d'endollar tu el mòbil a les palpentes. I a sobre faràs soroll i rebràs una severa amonestació -car, des de la Convenció de Ginebra, el soroll es considera una arma encara pitjor que les bombes de racisme en la guerra dels llits d'1,35.

5. Si tot l'anterior falla, recorre a la següent tàctica. Independentment del punt de la batalla en què us trobeu, rellisca suaument sota els llençols. Baixa-li les calces, lentament o d'una indolent tirada (això ja depèn: coneix el teu enemic). Comença a fer-li petit petons -com aleteigs- a les cuixes i, al cap d'un instant, fica-li la llengua com un míssil al cony. Empra-t'hi a fons. Si comproves al poc temps que ella s'incorpora i acudeix al teu costat del llit amb els ulls mig acluclats, és que has maniobrat bé. Feu l'amor. Engrapeu-vos fort de les mans, entolleu el camp de batalla de suor. Tanqueu els ulls i crideu molt. Preneu alè entre sonors petons i eufòrics plans per al futur, com el de comprar un llit més gran. Rieu. Abraceu-vos. Digues-li que l'estimes i ella et confessarà -he- que segueixes follant molt bé. S'aixecarà per anar al bany i et dirà que de seguida torna amb tu. Mira de reüll cap a la porta, que llença un filet de llum. Afanya't i arrupeix-te de cantó en diagonal.

jueves, 27 de noviembre de 2014

Manual de guerra nocturna

Ni la de los Cien Años. Ni la de Vietnam. Ni siquiera la de las audiencias televisivas. Con mucha diferencia, la guerra más cruenta que puede sufrir el hombre medio emparejado es la que libra todas las noches para mantener su lado de la cama.

No todos sobreviven, la verdad sea dicha. Y para acometer esta batalla con ciertas garantías de victoria, nada mejor que seguir los consejos de este manual de campaña que os facilito, oh, pobres pepitos míos.

1. Un buen despliegue inicial es fundamental. Los oficiales curtidos en mil y una refriegas nocturnas saben que la mejor postura siempre pasa por colocarse de lado y en diagonal. Para ello, la táctica de elección es la de acurrucar la cara amorosamente en el hombro del enemigo, justo al comienzo de la contienda. ¿Resultado? Ocuparás casi todo el campo de batalla desde el principio y a tu enemigo le costará maniobrar. Esta es una táctica ganadora y fundamental en toda batalla por el Lo Monaco que se precie.

2. Continúa desplegando bien tu ejército. Observa tu cuerpo. Analízalo. ¿Eres alto? Aprovecha la zona de la retaguardia: las rodillas y los pies son tus mejores armas. ¿Te sobran unos quilitos? Juega entonces con el factor intimidación. Tu enemigo se cuidará mucho de interponerse ante tus bamboleos involuntarios (o eso cree que son). Los delgados cuentan con la siempre efectiva táctica de la sanguijuela: deslizarse sobre las sábanas por cada hueco que encuentren y utilizar sus afiladas articulaciones a modo de ametralladora. Incluso los pequeñitos pueden sacar partido, pues se repliegan con facilidad en el borde y pueden planear su siguiente estrategia con tranquilidad, al son de los ronquidos de un enemigo demasiado confiado.

3. No des nunca una plaza por perdida. Sin duda, la guerra que se libra por las noches por cada palmo del viscoelástico es una guerra de desgaste. Si, por ejemplo, tu brazo ya apenas resiste sobre la pequeña porción de colchón que queda junto a tu costado derecho e, inesperadamente, recibes una nueva embestida de ese codo punzante, intenta contraatacar con la estrategia más sucia que se te ocurra. Elevar el brazo -como dando a entender que aceptas sumisamente tu derrota- a la altura de tu frente y dejarlo caer distraídamente sobre la cabeza del enemigo puede hacerle retroceder. Un inocente tirón del edredón hacia arriba con el ánimo de arroparse no suele levantar sospechas, y te permite colocar, con un hábil movimiento ondulante, una mullida y preciosa barrera que te protegerá de ataques futuros (requiere práctica). En cualquier caso, nunca dejes de luchar. Utiliza todos los medios a tu alcance, pelea por cada palmo de terreno. ¿Alguna vez has oído hablar de la guerra de trincheras? Pues esto es lo mismo, pero en blanco satén.

4. Mención aparte merecen las múltiples jugarretas de las que el combatiente puede ser objeto durante toda la noche. "¿Me traes agua?", "Abajo se oye un ruido", "¿Has echado la llave?" o "Abre la puerta al gato, cariño" son algunas de las más comunes, pero hay muchas más. Todas ellas persiguen lo mismo: arrebatarte tu lado de la cama en el breve lapso de tiempo en el que tú, noble guerrero, llevas a cabo las tareas encomendadas. Con frecuencia, volverás con, digamos, el puñetero cargador del móvil -olvidado en el salón, ¡ja!- y te encontrarás con que ella se ha despanzurrado en tu lado de la cama, se habrá dormido y tendrás que enchufar tú el móvil a tientas. Y encima harás ruido y recibirás una severa amonestación -pues, desde la Convención de Ginebra, el ruido se considera un arma aún peor que las bombas de racismo en la guerra de las camas de 1,35.

5. Si todo lo anterior falla, recurre a la siguiente táctica. Independientemente del punto de la batalla en el que os encontréis, deslízate suavemente bajo las sábanas. Bájale las bragas, lentamente o de un indolente tirón (esto ya depende: conoce a tu enemigo). Comienza a darle pequeños besos -como aleteos- en los muslos y, al cabo de un instante, métele la lengua cual misil en el coño. Empléate a fondo. Si compruebas al poco tiempo que ella se incorpora y acude a tu lado de la cama con los ojos entornados, es que has maniobrado bien. Haced el amor. Agarraos fuerte de las manos, encharcad el campo de batalla de sudor. Cerrad los ojos y gritad mucho. Tomad aliento entre sonoros besos y eufóricos planes para el futuro, como el de comprar una cama más grande. Reíd. Abrazaos. Dile que la quieres y ella te confesará -je- que sigues follando muy bien. Se levantará para ir al baño y te dirá que enseguida vuelve contigo. Mira de reojo hacia la puerta, que arroja un hilillo de luz. Date prisa y acurrúcate de lado en diagonal.

Álex se va de compras

Teresa: ¡Vaya! Oy, me he olvidado de comprar carne picada y rábanos. ¡Ay, estupendo! ¿Y ahora qué hago yo? ¡Ay! Encima se me ha acabado el aceite y no puedo salir a comprar. Bueno… ¡Oh, ya lo tengo! ¡Sí! Mandaré a Alejandro. Así le serviría de experiencia porque esta sería la primera vez que va él solo. ¡Alejandro!
Álex: ¿Qué quieres?
Teresa: ¿Puedes venir un momento?
Álex: ¡Ahora no puedo, estoy pintando!
Teresa: Siempre está haciendo algo… Probaré con unos mimitos. ¿A qué estás pintando muy bien?
Álex: Sí.
Teresa: ¡Enséñale a mamá ese dibujo tan bonito que has pintado!
Álex: Vale… Mira, ¿te gusta? ¡Soy un elefante, soy un elefante, tengo la trompa larga, tengo la trompa larga, tengo la trompa larga, tengo la trompa larga, tengo la trompa larga, tengo la trompa larga, tengo la trompa larga, tengo la trompa larga, tengo la trompa larga!
Teresa: ¡Oy, pero mira que es bobo! Con el trabajo que tengo y mira lo que me hace… ¡Compórtate! ¡¡Y ponte los pantalones!!

Álex: Ya me los he puesto, ¿ahora qué quieres?
Teresa: Tienes que ir a la tienda.
Álex: Vete tú, Teresa.
Teresa: Ya sabes que a mamá y a papá no les debes llamar por el nombre.
Álex: Vale, Teresa.
Teresa: ¡Te acabo de decir que a los padres no se les llama por el nombre!
Álex: Vale…

Teresa: Hoy vienen unos invitados muy importantes para papá y quiero preparar una cena muy especial.
Álex: Qué bien.
Teresa: Por eso mamá tiene tanto trabajo y me gustaría mucho que me ayudaras. ¿Irás a la tienda, hijito mío?
Álex: ¡Sí, ahora mismo voy!
Teresa: Pero, espera, ¿ya sabes lo que tienes que comprar?
Álex: Patatas fritas y el álbum de fotos de Cindy Crawford.
Teresa: ¡¡Ay!! ¡Presta atención, ¿vale?! ¡Tienes que comprar carne picada y rábanos!
Álex: Espera un poco, que me lo voy a apuntear, se me olvida. Se me olvida. Se me olvida. Se me olvida.
Teresa: No, Alejandro, no se dice «apuntear», se dice «apuntar».

Álex: Ya.
Teresa: Oye, ¿por casualidad no serás zurdo?
Álex: ¿Eh? Oh, ¡oh, es verdad, si la derecha es la otra mano!
Teresa: Vamos, ve a la tienda de una vez.
Álex: Vale. Jo, ¿cómo se escribe la erre?
Teresa: ¡Ay! Déjalo, ya lo escribo yo. Rábanos, aceite…
Álex: Jejejejeje.
Teresa: Vaya… ¿de qué te ríes?
Álex: Tus letras parecen gusanos.
Teresa: Vete ya, Álex, y no tardes.

Álex: Buenos días, señor.
Pescadero: Buenos días, chaval. Dime, ¿qué quieres?
Álex: Carne de cerdo picada.
Pescadero: Aquí no vendemos carne de cerdo.
Álex: Entonces, rábanos, por favor.
Pescadero: Tampoco tenemos.
Álex: Entonces salsa, por favor.
Pescadero: Salsa tampoco tengo…
Álex: Entonces en esta tienda no hay nada.
Pescadero: ¡No digas tonterías, esto es una pescadería!

Carnicera: Buenos días.
Álex: Quiero carne de cerdo picada.
Carnicera: Muy bien, ¿y cuánto quieres?
Álex: Oh… Pues deme dos o tres.
Carnicera: ¿… Mamá no te ha dicho cuántos gramos quiere?
Álex: ¿Cuántos gramos? ¡Ah!
Carnicera: ¡Ah! Veo que te acuerdas. ¿Cuántos quieres?
Álex: ¡Es que no me lo ha dicho!
Carnicera: … Así no arreglamos nada. Oye, ¿y si llamamos a tu madre y se lo preguntamos? Dime tu número de teléfono.

Teresa: ¡Qué bien huele todo! Solo falta la carne picada y los rábanos. Vamos a ver si llega ya…
Álex: Adiós…
Teresa: Tienes que decir «hola» y no «adiós» cuando llegas. ¿Se puede saber qué haces?
Álex: ¿Cuál es el número de teléfono de casa?
Teresa: De… de… ¿teléfono? ¡Alejandro! ¡Mamá se va de compras y quiero que te portes bien, ¿me oyes?!
Álex: Tenías que haber ido tú desde el principio.
Teresa: ¡¡No hace falta que me lo recuerdes!! No cojas nada de lo que hay sobre la mesa de invitados, ¿vale?
Álex: Mamá, no sonrías al primer tío que te diga «guapa», ¿eh?
Teresa: ¡Basta!

Mónica: ¡Socorro, socorro!
Monstruo Tortuga: ¡Cállate! ¿Crees que va a venir alguien a ayudarte?
Mónica: Claro que sí, seguro que Ultrahéroe vendrá a salvarme.
Monstruo Tortuga: ¡Jajaja! Ya me he encargado yo de ese estúpido de Ultrahéroe. Lo siento mucho.
Ultrahéroe: ¡Jajajajaja!
Monstruo Tortuga: ¿Qué? ¡Ultrahéroe!
Ultrahéroe: ¡Ya he llegado! ¡Soy Ultrahéroe! ¡Una patada más! ¡Ultrarrayo!
Mónica: ¡Muchas gracias, Ultrahéroe!
Pascual: ¡Ya estoy aquí!
Álex: ¡Ultrarrayo!
Pascual: ¿Ya tienes suficiente?
Álex: Sí.

Pascual: ¡Vaya, parece delicioso! ¿Y mamá?
Álex: Mamá ha salido.
Pascual: ¿Cómo?
Álex: Ha ido de compras.
Pascual: Así que a comprar.
Álex: ¡Eh! Si comes, mamá me hará «pampán» en el culo.
Pascual: No, claro que no. Hoy los invitados no pueden venir así que no hace falta que esperemos. Venga, empecemos a comer. Qué bueno está, ¿verdad, Alejandro?
Álex: ¡Sí, buenísimo!
Pascual: Por cierto, ¿qué has hecho hoy, hijo?
Álex: Pues he ido de compras.
Pascual: Vaya, qué niño más listo.
Álex: Pues claro, soy muy listo.
Teresa: ¡Ya estoy aquí! ¡Pascual! ¡Álex!