Un vaixell navegant sobre les dunes del desert, visió irreal pròpia d'un desvari nocturn. O l'al·legoria del desert com a oceà de sorra. O també, més senzill però també més sorprenent: el que el director David Lean va somiar, imaginar, concebre o, simplement delirar per mostrar que els protagonistes de Lawrence of Arabia, després d'un llarg camí, es trobaven finalment davant el Canal de Suez.
Morbosament enamorat del desert, en Lean acostumava a aixecar-se una o dues hores abans que la resta de membres del rodatge de la seva obra mestra només per poder contemplar en silenci les albades en aquell paisatge monumental la bellesa del qual l'absorbia fins més enllà de la sensatesa. Quan els actors i tècnics despertaven trobaven el director ja assegut a la seva cadira, tot sol, contemplant l'horitzó sense pronunciar una paraula. Tots sabien que s'havia tret hores de son —en un rodatge ja dur de per si— només per dedicar-se a adorar el desert consumit per una obsessió malaltissa.
Morbosament enamorat del desert, en Lean acostumava a aixecar-se una o dues hores abans que la resta de membres del rodatge de la seva obra mestra només per poder contemplar en silenci les albades en aquell paisatge monumental la bellesa del qual l'absorbia fins més enllà de la sensatesa. Quan els actors i tècnics despertaven trobaven el director ja assegut a la seva cadira, tot sol, contemplant l'horitzó sense pronunciar una paraula. Tots sabien que s'havia tret hores de son —en un rodatge ja dur de per si— només per dedicar-se a adorar el desert consumit per una obsessió malaltissa.
El director meditava durant hores amb la mirada perduda en el panorama buscant perspectives, angles, llocs des dels quals obtenir una vista del desert el més espectacular possible. Fins i tot per mostrar el Canal de Suez va voler en David Lean que la sorra, i no l'aigua, fos la protagonista absoluta de l'escena. Només així, ardent en una fascinació gairebé sexual per aquells escenaris desolats, va poder regalar-nos totes aquelles seqüències hipnotitzants que fan de Lawrence of Arabia l'exercici paisatgístic més poderós de la història del cinema.
No és estrany que el caràcter irreal, gairebé oníric, d'aquestes seqüències tingués un impacte marcat sobre un gènere en principi tan allunyat de Lawrence of Arabia com ho és la ciència-ficció, i no només per la influència dels seus paisatges desèrtics sobre pel·lícules com 2001: a space odyssey o la trilogia Star Wars. En Steven Spielberg va reprendre de manera pràcticament idèntica la imatge fantàstica d'un vaixell enmig del desert en la seva cèlebre Close encounters of the third kind si més no per materialitzar la naturalesa anòmala d'una intervenció alienígena. Tal era el poder de la imagineria d'en David Lean: visions d'aquest món que semblaven pròpies d'altres planetes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario