La quadratura del clàssic

Barcelona i Real Madrid s'obliden del futbol durant una dolorosa sèrie de quatre partits

Deia en Gordon Strachan, futbolista escocès, que el futbol és un joc molt senzill però els jugadors el fan complicat. Tant de bo hagués estat aixi en aquesta sèrie de clàssics, en els quals les complicacions més grans han sorgit fora del terreny de joc entre acusacions, fanfarronades, denúncies creuades i ploralles diverses que mai haurien de permetre's en dos dels clubs més poderosos del món.

El Barcelona és el tità futbolístic dels últims anys. Orgullós dels seus fonaments, presumeix de planter i de practicar un joc únic al món. Basant-se en la possessió, la minimització d'errors, la pressió a la sortida del baló i el joc ràpid i sobretot l'excel·lència, ha collit afalacs de mig món. No obstant, el seu joc pot haver-se refredat en els últims mesos, encara que li ha bastat per classificar-se per a la final de la Champions i, després de trenta-quatre jornades, tenir a l'abast de la mà l'estratosfèrica xifra dels cent punts en Lliga. Una gesta sense precedents.

A l'altra cantonada tenim el Real Madrid, un club impacient la identitat del qual s'ha reinventat des que en Florentino Pérez va decidir unilateralment que el senyoriu madridista és bàsicament tot el que digui i faci en José Mourinho. En Florentino, que en el passat va reconèixer com a un dels seus errors més grans haver estat massa permissiu amb els seus jugadors, incórre ara, no obstant, en el mateix error amb en Mourinho, sabedor que és la seva última bala. El portuguès ha aconseguit generar polèmica com a cap altre. I, mentrestant, també ha assolit dotar d'excel·lència defensiva una plantilla de per si portentosa i amb una ofensiva tan vertical com assassina, valors que li han permès assolir la Copa del Rei.

Per analitzar aquesta sèrie de quatre clàssics hem de remuntar-nos a un succès que va marcar a ferro aquestes topades recents: a finals del novembre, un Mourinho gosat i segur de si mateix i els seus jugadors es va presentar al Camp Nou amb un plantejament lloable per lo brau i conseqüències del qual van ser, no obstant, terribles. El resultat de cinc gols a zero no basta per explicar la superioritat que va mostrar el Barça aquell dia. El Real Madrid va tornar atordit al seu feu, sentint-se miserable davant un «hecatònquir» del futbol que va fer del Real la seva joguina.

Defensar-se amb baló o defensar-se sense

Tota la il·lusió que tingués qualsevol aficionat al futbol de poder presenciar un espectacle futbolístic sense precedents se'n va anar en orris per allà el minut vint del primer dels quatre partits. Un Real Madrid atrinxerat davant un Barcelona caut servia com a pronòstic per al que seria una sèrie de partits de ritme si més no processional, als quals molt rarament ens vam adonar d'estar veient els millors futbolistes del món.

Partit de tornada de Lliga

Cinc mesos després, en la successió de clàssics, un Real Madrid ja curat d'humilitat li va regalar el baló al Barcelona en la primera trobada de la sèrie, el de Lliga. L'absència d'en Mesut Özil, el geni alemany, ratificava que si alguna cosa no volia aquell dia el Real era precisament crear joc. Més bé el contrari. Dos extrems i un davanter centre eren mers espectadors del que succeïa deu, vint, trenta metres darrera de les seves posicions: va tancar-se el Madrid al darrera, va encomanar-se a Sant Casillas i, des de dalt de la seva muralla de set defenses, va cridar als seus assetjadors que fessin el que vulguessin, que ells no se'n movien. I el Barcelona, més que el que va voler, va fer el que va poder. Que va ser poc, no tant per la fortalesa de l'estructura defensiva madridista com per la falta d'aquell punt de genialitat que caracteritza la plantilla blaugrana però que, des de fa uns mesos, sembla esquivar els seus jugadors. No va ajudar tampoc un plantejament inexplicablement acomplexat per part d'en Guardiola, que va preferir restar jugadors al seu atac, mantenint al darrera els laterals culés generalment molt ofensius. Si bé el temor del Real Madrid s'explica pel 5-0, el temor del Barcelona és inexplicable. Es va limitar a moure el baló mansament, esperant un error defensiu que rarament va arribar i, quan ho va fer, el va desaprofitar. Així doncs, possessió es va transformar rarament en ocasió, donant lloc a un partit en què van regnar horitzontalitat i joc trencadís. Un desenvolupament miserable per haver enfrontat el millor club del segle XX i el millor del segle XXI, resultat final del qual va ser d'empat a u.

Resultat pèssim per al Real Madrid, que s'acomiadava ja de les opcions de Lliga. No obstant això, jugadors i afició ho van celebrar com si hagués estat una clara victòria. Una imatge dantesca, sens dubte, però el que se celebrava allà no era la Lliga, ni el partit. Se celebrava haver fet vulnerable Goliat. Se celebrava tornar a creure en si mateixos. Malgrat rebre crítiques dures pel pèssim joc ofert, algunes fins i tot del seu propi club, com les de l'Alfredo di Stefano, va sortir el Madrid reforçat.

Final de Copa del Rei

Va aprendre en Mourinho del partit del Bernabéu que havia de davantejar la defensa i la línia de pressió per permetre així en Xabi Alonso enllaçar amb en Cristiano Ronaldo i en Di María, dos extrems que sortien disparats tan bon punt el Real recuperava la possessió. Li va funcionar a la perfecció i el Barcelona es va quedar sense resposta a la velocitat d'ambdós extrems, a la finor d'un i la potència de l'altre. Només un atent i àgil Pinto i la sort van impedir que el Real Madrid s'avancés en el marcador davant de la pròrroga.

El Barcelona, però, va seguir tan tímid com al Santiago Bernabéu. El millor equip del món, de sobte, semblava tenir por del rival. No ha assolit els seus èxits aquest Barça sent tímid i, és clar, no va assolir res a Mestalla. Va desestimar sumar tots els actius a l'atac fins que un Cristiano Ronaldo sobrenatural no li va donar una altra opció. Massa poc i massa tard; el trofeu se'n va anar a Madrid i, tot i maltractat, va arribar-hi. I serveix per una part per salvar una temporada i considerar-la de transició i per altra part i potser no menys important, per eliminar el triplet de les fantasies de qualsevol culé.

Així, un vigoritzat Real Madrid avançava amb pas decidit cap als dos partits de la Lliga de Campions. No obstant, el Barcelona, arrapat de la seva identitat per un rival dur però sobretot per les seves incomprensibles pors, sentia que no podria arribar-los l'eliminatòria en un moment pitjor.

Amb tot, un Barça decepcionant segueix sent millor que un Real il·lusionant. Avui per avui, almenys.

Per què? Per què ens van robar el futbol?

En Cristiano Ronaldo elevant-se per damunt del partit per fer mortal el Barcelona i guanyar així una Copa del Rei amb denominació de primer trofeu madridista en tres anys va ser el prefaci que van firmar part dels analistes i de l'afició blanca per presentar una eliminatòria oberta, competida, amb un Real Madrid reafirmat, despullat ja de llasts, i un Barça ara terrenal, vestit amb robes d'un favoritisme més modest. No obstant, no sent aquella una previsió que acabés resultant del tot fallida, l'escena prèvia que més bé hagués enllaçat l'ocurregut amb el que succeiria era definitivament la d'una copa esclafada sota un autobús. Assistim, en termes generals, a una sèrie de competició continental decepcionant amb futbol dosificat i excedent de polèmica. Massa cotxe per tan poc motor.

Real Madrid – Barcelona (partit d'anada): per què la guerra dels 90 minuts?

«Dos no juguen si un no vol» podria ser una forma particularment simple de sintetitzar en una frase l'ocurregut al primer partit. Intentant resultar més precisos caldria dir que, si un no va voler jugar, a l'altre tampoc li va importar massa no fer-ho mentre li deixessin tenir el baló. El problema afegit a l'escassesa pretesa de futbol va residir que quan l'apostat és tan valuós cal barallar-se molt perquè no es jugui res en noranta minuts. Es va canviar l'esport per la guerra durant i després del partit. Es va rivalitzar per sobreviure i no per guanyar. Tot i que finalment un dels dos s'emportés la victòria.

En Mourinho, al Bernabéu, i amb una de les plantilles més bones i més cares del planeta futbol, va decidir que el pla per passar aquesta eliminatòria consistia a declarar nul el primer partit: deixar el seu onze parapetat al seu propi camp, concedir el baló al rival i tirar de joc dur quan els contraris pretenguessin apropar-se a la porteria d'en Casillas. Una ambició austera de zero a zero per doblar el valor de qualsevol gol anotat al segon partit. En Guardiola, a camp rival, amb baixes importants i el fortí del Camp Nou a l'horitzó, va disposar que els riscos serien els justos. El Barça va controlar el baló com sempre, el va fer servir sobretot per defensar-se davant un rival que no atacava i va afanyar-se amb el toc de trobar-se alguna jugada de perill a través de la barricada madridista. Les conseqüències van ser les previsibles: gairebé gens de futbol, escassesa d'ocasions i el partit extraviat en una batalla de brusquetat per part del Real Madrid a què diversos jugadors del Barcelona van respondre amb sobreactuació. Lluita i teatre en un escarniment del pitjor wrestling americà. Enllà, els dos màxims representants d'ambdues postures van trobar-s'hi en el minut 62 i van trencar definitivament la trobada. L'Alves caigut, en Pepe expulsat i la polèmica sortint a borbolls de l'estadi. Ara, amb més espais, el Barça per fi va aconseguir ser alguna cosa més profunda; prou perquè d'entremig de l'abocador de magarrufes a què havia estat empesa la trobada sorgís el Messi més genial i amb un primer gol i un segon golàs donés avantatge al seu equip en la carrera cap a Wembley. 

Per què la guerra dels sis dies?

Els sis dies que van separar els dos partits, lluny de suposar un període de calma, es van convertir en una hipertròfia grotesca de l'esdevingut en l'anada. Un Mourinho (autoexpulsat) brandant un arsenal d'acusacions envoltades en «conspiranoia» com a forma d'intentar justificar la derrota. Un Barçam agreujat pel dit, denunciant l'entrenador portuguès. Un Real Madrid contraatacant amb denúncies a diversos jugadors barcelonistes per actitud antiesportiva. Una UEFA obrint diversos expedients per tot lo succeït. Els periodistes afins a cada bàndol a canyonassos de propaganda barata. Una repetició d'una patada com a autèntica plaga mediàtica. En resum, un pandenòmium d'horrors extrafutbolístics que va acabar per cremar tot lo vist i va omplir de fum el que estava per venir.

Barcelona – Real Madrid (partit de tornada): per què el futbol només com a mesura desesperada?

Després de tot l'esdevingut, l'elogi més bo que es podia fer a aquest partit és que va ser senzillament un partit de futbol. En Mourinho a un hotel i el Real Madrid més fidel al seu dibuix habitual pressionant pel davant de la línia de migcamp amb pretensions obligatòriament més ambicioses. L'empresa blanca era complicada i el Barça va negociar-hi. Va sostenir una vegada més el joc a partir del toc tot i que fos sense massa creativitat per la voluntarietat madridista de trobar ràpid un gol que obrís l'eliminatòria. Amb el pas dels minuts com a simple horari d'oficina l'afany blanc inevitablement va decaure, pecat al Camp Nou que el Barça va castigar amb un rosari d'ocasions a través d'en Messi, que va obligar una vegada més en Casillas a treure els guants d'heroi abans del descans. I aleshores, just després de la represa, un nou vòrtex de polèmica: jugada anul·lada abans d'un remat a gol d'en Higuaín que va consolidar tots els fantasmes conjurats per en Mourinho i creguts per gran part de l'afició madridista, desballestada definitivament a continuació. quan l'Iniesta va regalar una passada de gol a en Pedro que aquest no va desaprofitar. Esclat blaugrana i el passi a la final gairebé tancat. Tot i així el Real Madrid, sempre tenaç, va decidir no fer-se el mort i va atacar-hi probablement com mai en tota la sèrie fins a trobar en jugada individual d'en Di María un remat a gol d'en Marcelo. A partir d'allà la trobada es va perdre en anades i vingudes sense massa perill i en una processió de faltes assenyalades contra el Real Madrid que va acréixer encara més la indignació dels seus jugadors contra l'arbitratge. I així, 1-1, sense relats d'èpica ni dramatismes, el partit es va consumir amb el regrés de l'Abidal com a multiplicador de celebracions. El Barcelona havia complert, va guanyar l'eliminatòria. El Real Madrid no es va responsabilitzar de la derrota i va tornar a renegar del partit sota queixes conspiradores.

Conclusions o el perquè que ens robessin el futbol

Una eliminatòria de semifinals de la Lliga de Campions és sempre un esdeveniment d'atenció i expectatives elevades. Si a més a més, s'hi donen cita Real Madrid i Barcelona amb tot el que rosseguen de prestigi, rivalitat històrica, nombre d'aficionats al món i, com a súmmum, dos precedents amb competicions en joc en els deu dies previs, la dimensió de l'esdeveniment s'eleva fins a l'inabastable. És per això que una vegada que el futbol no pot estar-ne a l'altura, l'enrenou de la decepció ha de ser forçosament enorme.

I després de tot només hi cap la sensació que era l'inevitable. Perquè l'equip que sol dotar de quirats el joc, curt ja d'energies, no va necessitar en cap moment anar descaradament cap al gol i va bastar-se a monopolitzar un baló que, en l'anada, el Madrid no va voler i, en la tornada, a penes va poder aconseguir. Un deliri messiànic durant pocs minuts va bastar per crear l'avantatge amb la qual seguir tocant i tocant per no assumir a penes riscos. Sempre recelosos d'un Real Madrid que va competir, que es va recuperar de la ferida del 5-0 de Lliga, però a costa de menar el partit al territori bèl·lic. De doblegar-se primer a un segrest tàctic del seu tècnic i després, per necessitat, a un abrivament un poc mancat de fe; supeditant el passi a algun detall casual que la sort no va portar. Finalment el Barça va sobreviure perquè va ser més bo amb el baló i li va treure partit en varis de les seves rematades, mentre el Madrid va decidir simplement que va ser més dolent amb l'àrbitre i víctima ineludible de la UEFA. Més enllà que només tirés tres cops a porteria en tota l'eliminatòria i, que en moments d'ofensiva durant el partit de tornada, fes la sensació que, amb un sistema més protagonista capaç d'explotar el talent de molts dels seus jugadors, podria haver aconseguir sortir victoriós d'aquest encreuament de semifinals independentment de l'arbitratge. Un equip va trobar la final i l'altre l'excusa perfecta.

I ara què?

Pel Barcelona, la recta final de temporada es presenta com a un últim esforç necessari per a l'obtenció d'una tercera lliga consecutiva, ja gairebé garantida, que elevi la seva hegemonia domèstica a categoria de dinastia, però sobretot com a l'oportunitat de preparar l'assalt a la segona final de la Lliga de Campions en tres anys, una vegada més contra el Manchester United. Una cita amb la història europea per consolidar definitivament el projecte amb èxit barcelonista dels últims anys. L'ocasió de seguir opositant amb força a millor equip de tots els temps.

Per contra, pel Real Madrid, els quatre partits de lliga per jugar es redueixen una vegada més a un exercici d'orgull i dignitat competitiva per no acabar el curs sota una atmosfera depressiva i fer així bona la copa del rei obtinguda, que en certa manera ha vingut a premiar el pas endavant que ha fet l'equip en l'esportiu respecte a les últimes temporades.
Segurament en Moirinho continuarà, sostingut massivament per l'afició blanca malgrat els molts conflictes que ha generat, i es tornarà a obrir aquell paradís de la il·lusió madridista que suposen els fitxatges estiuencs amb l'esperança de potenciar la plantilla i que la pròxima temporada per fi sigui la del regrés dels títols importants.