In memoriam: Ernesto Sabato

El túnel és potser el llibre que més he regalat a la meva vida. A molts dels homenatjats els va encantar i a alguna li va horroritzar; em va dir que no li regalés coses tan rares i se'n va anar a viure a Londres. La meva passió per en Sabato va començar fa vint anys quan una amiga me'l va regalar pel meu aniversari; va encantar-me i ella se'n va a anar a viure a Austràlia. Després va aparèixer-hi Sobre héroes y tumbas per casa en una col·lecció de literatura del segle XX que va comprar el meu pare. En aquella mateixa col·lecció hi venia també El túnel, edició que vaig donar a la meva amiga perquè se la signés l'autor una vegada que va anar a un curs d'estiu d'El Escorial. Després vaig recercar per tot Madrid Abaddón el exterminador i fins i tot vaig comprar-me un número d'Anthropos dedicat a en Sabato malgrat que, és clar, no vaig entendre ni una línia de cap dels articles.

No sé quin personatge elegiria com al meu favorit de les seves tres novel·les. Si en Castel, l'Alejandra, en Martín, en Nacho, en Marcelo, en Bruno, la Georgina... O en Fernando Vidal. Crec que en Bruno seria l'elegit, sí; sempre em va agradar la seva inacció i m'encanta quan en una de les novel·les —encara que en tinc dues al costat del teclat, per mi totes tres són com un tot i no vull tenir temps per buscar full a full la citació exacta— parla de la seva frustració al no poder escriure. Ni tan sols pot imaginar-se escrivint alguna cosa. Tampoc no sé amb quines escenes em quedaria. Quan en Castel insulta l'empleada de correus que té un gra amb pèls perquè li retorni la carta que acaba de llençar fa un minut a la bústia; quan en Martín està a punt de contar a l'Alejandra les escombraries que és la seva vida travessant un abisme d'excrements i mones que l'insulten però al final no ho fa i es posa a plorar; l'alleujament d'en Marcelo al saber, després d'ésser torturat durant hores, que morirà o qualsevol de les conversacions-confessions d'en Martín a en Bruno. Aposto per l'escena en què en Nacho fa el seu monòleg fastiguejat per la seva vida i per la societat moderna i es passeja, aquesta vegada sense Milord, insultant la Yoko Ono mentre recita la Julia: «Se levantó y comenzó a caminar. Julia, Julia, oceanchild, calls me. Al llegar a Mendoza y Conde se sentó en la vereda y miró los árboles contra el crepúsculo: los nobles, hermosos y callados árboles. Julia, seashell eyes, windy smile, calls me. Esa japonesa jodida, esa japonesa de mierda ya tenía que arruinar todo». Tot aquest capítol, una pàgina, anava a publicar-lo com a post a PopMadrid quan morís en Sabato, però el gran Ernesto va durar més que la web i la meva necrofília va quedar aparcada fins que va arribar Jot Down. Gràcies. I gràcies a en Sabato em vaig aficionar més al surrealisme francès de postguerra i vaig quedar enamorat d'en Victor Brauner i el seu ull buit. Va ser una de les llavors que em va fer enganxar-me definitivament a la literatura americana, perseguint durant anys edicions d'en Jacobo Fijman o d'en Felisberto Hernández. Encara que ara hagi deixat tots per en Baroja i en Galdós no crec haver-los traït.

Fora de la literatura en Sabato és també el millor; la seva independència i la seva figura de rondinaire em recorden a en Baroja i si dius que la foto famosa d'en Muller del novel·lista espanyol passejant pel Retiro en realitat és de l'argentí passejant per Santos Lugares, no aniries gaire descaminat. Potser per aquesta independència no és més conegut i és mirat de reüll per tots els sectors i sectes. Personatges més brillants però també més sinistres com en Cortázar s'emporten sempre l'aplaudiment. Em fa molt de fàstic que diguin que una persona és compromesa perquè gairebé sempre és mentida, però crec que en el cas d'en Sabato pot dir-se sense por: estava compromès amb si mateix. El millor que pot fer-se i el que més li envejo. M'agradaria ser tan digne com ell, o la meitat almenys. Quan algun any vagi a Buenos Aires ja em sé el recorregut. A més dels indrets sobre en Carlos Gardel que el meu pare em contava de memòria sense haver anat mai a l'Argentina, que seran els primers que complimentaré, aniré com una groupie qualsevol a asseure'm al costat de l'estàtua d'en Ceres del Parc Lezama a veure si hi apareix alguna Alejandra que xiuxiuegi alguna cosa i em canvïi la vida mentre veig al mapa la forma més ràpida d'arribar al gratacel Kanavagh, un altre dels meus objectius de Buenos Aires. I si acabo pixant de bon matí a la Patagònia, doncs perfecte.