"Den halvfärdiga himlen"

Den halvfärdiga himlen —antologia del poeta suec i aventurer que proper i merescut Nobel Tomas Tranströmer— fa bastant de temps que és a la llista dels llibres més venuts en poesia. Potser la dada no signifiqui gran cosa perquè els consumidors de poemes són poc nombrosos en qualsevol cas i classificats en tres grups exclosos per la societat: els degustadors sensibles de la paraula poc acostumats a les gernacions; els desnonats del sexe que busquen la seva darrera oportunitat passejant-se amb un poemari ben visible sota el braç pels campus de facultats de lletres; i, per últim, un subjecte despistat —qui això escriu— que, confós pel cognom de l'autor, pensava trobar entre les pàgines d'aquest llibre fotografies de la Megan Fox en postures suggeridores sobre gastaments mecànics. Menteixo, una mica. O fingeixo. En realitat vaig sortir corrent en cerca d'aquest llibre meravellós després de topar-me en un moment de gran crisi existencial (havien tret el pastís toffe & cheese de la carta del Foster's Hollywood) amb un poema en què en Tranströmer parlava de la mort. Així actua la paraula del poeta suec. Una paraula amb què plasma imatges enlluernadores i ens parla de l'esperit humà, que tan bé coneix en la seva triple condició de poeta, psicòleg i senyor vell que havent patit una hemiplegia poc més pot fer que asseure's a reflexionar amb el front arrugat en un racó. L'estil amb què en Tranströmer relaciona els aspectes més simples de la vida i la naturalesa amb les preocupacions universals de l'home és net i senzill, però lluny del realisme i molt abundants en l'ús de recursos propis del surrealisme, l'expressionisme i qualsevol -isme que se li antulli mitjanament útil. Aquesta antologia compila poemes, escrits personals i una col·lecció impressionant d'haikus, en què en Tranströmer es revela com a un dels poquíssims occidentals capaços d'escriure'ls com calen ser. Una obra imprescindible per a qualsevol lector de poesia que agraeixo veure per fi en castellà després d'haver hagut de sobreviure amb la seva traducció a l'italià —idioma que, és clar, no manejo, més enllà de porca miseria, tagliatelle alla puttanesca i fer així el gest ma che cosa fai amb les mans com d'estar arrapant-se uns bigotis molt llargs entre els polzes i la resta de dits i arrencar-los daltabaix, no sé si m'explico.