Començaré per en José Luis Cuerda, que se'n va anar d'Albacete a Madrid perquè el seu pare va guanyar un pis en una timba. Allà un dia l'home va asseure la seva família en un sofà i es va quedar mirant a tots mentre s'encaixonaven en silenci. Al cap de cinc minuts va parlar: "Estoy pensando en comprar un coche y quería saber si vosotros sabéis ir en uno". Finalment el va comprar: un 600 rosa.
Amb els anys en Cuerda va voler comptar amb en Fernán Gómez al seu primer treball. L'agent de l'actor li va escriure acceptant l'oferta amb un parell de condicions: "Mi representado no puede leer seguidas más de 31 líneas de diálogo y no hará al día más de un folio y medio de rodaje". En Cuerda va transigir-hi: "Todos sus diálogos son inferiores a 31 líneas salvo uno que tiene 32. Y nunca rodará más de un folio y medio al día salvo uno que haría un folio y medio más tres líneas". "Por razones obvias", va contestar l'agent, "mi representado no participará en la película".
En José Luis Cuerda, tovalló lligat a la samarreta, faceciós i jocós com un gran Falstaff, parla en un restaurant de Pontevedra mentre gaudeix del seu sanclodio, que imagino trepitjat per ell en grans cabassos dels seus vinyars. Una hora abans recordava a en Luis Ciges, que va aparèixer un dia al rodatge fet una coca perquè la seva dona li havia demanat el divorci, "y lo peor es la razón que me ha dado: que quiere una vida mejor; ¡nos ha jodido!". En Berlanga se'n va anar amb la Divisió Blava a Rússia i una nit li va tocar fer guàrdia enmig de l'estepa. Imbuit de heroïcitat, va romandre amb els ulls molt oberts mirant cap a l'horitzó amb el fusell enlaire. "Era tal la oscuridad que más que a los rusos tenía miedo a Drácula", va dir a en David Gistau. Quan va començar a apuntar el dia en aquell ermàs nevat va adonar-se que havia passat la nit davant d'una paret. En Cuerda va fer Amanece, que no es poco, una de les rareses més exquisides del cinema espanyol, resum gairebé harmoniós d'aquella Espanya de què procedien els seus antics còmics ("un hombre en la cama es un hombre en la cama" adverteix un pare al seu fill quan els toca dormir junts). En Ciges vivia a l'encreuament de Marquès d'Aranda amb Ferraz, i quan s'avorria sortia amb un amic a la terrassa a veure accidents: "Es el cruce en el que más choques hay de Madrid", deia mentre veia senyors fent escarafalls al costat de dos cotxes empotrats.
Aquella Espanya, sí. Però és l'abril de 2008. Ha mort fa un mes Rafael Azcona. "La mejor persona que yo he conocido en mi vida" diu en Cuerda. "El cerebro más despierto, la ética más estricta. Siempre digo que las dos mejores películas de la Historia son Plácido y El apartamento. Porque miran de frente a la condición humana, al hombre. A su misma altura". Amb això tenia a veure la màxima de l'Azcona, que deia que els cineastes espanyols no eren millors perquè viatjaven en taxi, no en autobús. Ell deia que calia barrejar-se amb la gent, estar al peu del carrer i tafanejar-ho tot. "Yo de lo que abomino es de esas películas en las que durante hora y media te torturan con problemas irresolubles, y luego, en los metros finales, la cosa se arregla por arte de birlibirloque para que nos vayamos a casa tan contentos. ¡Qué estupidez, esa del final feliz como garantía del taquillazo! ¿Lo tiene Romeo and Juliette?", va dir a la revista Kane 3.
El pare de l'Azcona es deia Dionisio i era sastre a més de coix, membre d'una colla anomenada los Cojos Toreros; encara que la família va passar moltes penúries, a casa es cosia i es planxava cantant sarsueles. En Bernardo Sánchez Salas, al pròleg al llibre Por qué nos gustan las guapas (Pepitas&Pimentel, 2012), primera de les tres parts de l'obra completa de l'Azcona a La Codorniz, recorda que amb 14 anys va estar a punt d'entrar com a dependent a la farmàcia d'en Jesús González Cuevas, al seu Logronyo natal. Per llavors el noi Azcona s'escrivia cartes a si mateix en què fantasiava posant-los dates del futur i situant-les a llocs exòtics, com Honolulu, 1 de juny de 1979. El noi pintava i escrivia, i gairebé des del primer número comprava La Codorniz, la qual cosa li va portar a l'humor, car ell, diria després, havia començat escrivint versos perquè una senyora rossa no li feia cas.
"Cuando estábamos en el guion de La lengua de las mariposas, yo escribía una escena en la que una mujer apoyaba su espalda en la pared y se le escapaba una lágrima", diu en Cuerda. "¿Una lágrima?", saltava l'Azcona: "¡una mierda!". A l'autor de la trilogia nacional o La vaquilla se li sobreentenen certes maneres. Com que a El bosque animado en Cuerda suggereixi apropar la càmera al cadàver i l'Azcona, pietós, digui: "Déjala estar, que bastante tiene con lo suyo". No haver vist Plácido és no haver entès res d'aquest país i estar en ell per estar-hi, com un turista. Espanya és un lloc en què sempre hi ha un innocent perseguint algú perquè li doni una fortuna amb què pagar la lletra del motocarro. Un país en què qui va a la feina com a l'escorxador és un verduc. Un indret en què l'aristocràcia decadent, al seu jaç de mort, demana que entri el servei, "que li encanten aquestes coses". Aquell país que l'Azcona va escriure era el que no es podia fingir, perquè el feien els cervells més insolents i prodigiosos de Madrid, que no era Madrid sinó lloc de reunió, per això als cafès anys abans s'hi posaven i s'hi treien reis, i al 1965 en Raúl del Pozo lamentaria al tornar de l'enterrament d'en Ruano: "No lo pasaremos tan bien hasta que se muera Azorín".
L'Azcona deia que sense humor hauríem desaparegut. Solia citar a en Samuel Johnson: "No man but a blockhead ever wrote except for money". I és necessària l'escassetat de mitjans o fins i tot la censura per afilar l'enginy?, li vam preguntar una vegada. "Eso es una falacia. No creo que a la hora de engendrar un hijo, y por el bien de la criatura, haya que machacarle al padre un testículo".
En Juan Cruz el va tractar a partir de 1996. Sempre hi ha un moment a la vida dels castellanoparlants en què els tracta en Juan Cruz, un ritu semblant al de la primera comunió, i en Juan Cruz els esprem en anècdotes com si fossin suc daurat. Sol escriure'l després bellament si té el dia fèrtil, i a l'Azcona va dedicar un text estupend, vibrant, desestereotipat. "El tiempo me devolvió un Azcona distinto a aquel misántropo que mi imaginación había dibujado. Al contrario, era un ser muy delicado con los otros, pugnaba por hacerlos felices y rara vez podías verle resentimientos, resquemores u odios. Es de una generación de hombres complejos –Rafael Sánchez Ferlosio, Ignacio Aldecoa, Dionisio Ridruejo– que la historia dotó de contradicciones internas que les llevaron al ensimismamiento, al desencanto o el alcohol; lo que había alrededor era una ruina, y a veces una ruina de la inteligencia, y ese ambiente que no era metafórico sino duro y real como una escarpia, a él lo dejó igualmente risueño, descreído pero profundo: miró alrededor y hacia adentro para retratar una sociedad difícil desde el humor; comenzó a ejercerlo donde entonces se podía, en los cafés y en La Codorniz; (...) se resistió en Madrid como gato panza arriba y no regresó a ningún regazo de Logroño: siguió adelante, como un apátrida, como un alma desprovista de banderas. Un día le pregunté: "Rafael, ¿y no te vas de vacaciones?". "¿Yo? Si ya me fui de Logroño".".
Als primers anys de la capital ho va escriure tot, fins les revistes de decoracions. Va entrar a La Codorniz, on es va multiplicar escrivint i dibuixant com l'Azcona, l'Arrea, el Profesor Azconovan, l'Az o el Repelente, en honor a la seva saga que va tenir més èxit: El repelente niño Vicente. Allà va desplegar les ales com un cormorà de vol immediat i veloç, sempre àcid, a mig camí entre la biografia i el deliri, amb textos descantellats i tendríssims que s'enlairaven només a la primera línia, sinó abans. "Siempre me ocurre lo mismo; apenas soy presentado a alguien, el interfecto me dice: "Hombre, ¿por qué no se llama usted Pepe?", empieza en Por qué no me llamo Pepe. En Recuerdos de un hijo único cuenta cómo jugaba con el cadáver de su abuelo hasta que se estropeó, cómo martilleaba a su tía Eulalia o le quemaba el bigote a su abuela con gasolina. "No hay mayor dolor que recordar el tiempo feliz de la miseria", escribió este genio. "En La Codorniz nadie se atrevió nunca a mirar así. Toda la cuestión era una forma de mirar. Y Rafael consistía en una mirada, en unas gafas que iban rectificando el foco", diu en Sánchez Salas.
Entre els seus consells a literats joves, el professor Azconovian comença dient que entre ells "se ha extendido la costumbre de no comer con regularidad. Craso error" i segueix lamentant que els escriptors novençans s'enamorin de "señoritas muy decentes, muy buenas y muy limpias, pero pobres como imbéciles. Crasísimo error". Per parlar del sentit de l'humor d'aquell temps seu en què començava a fer-se un nom referia una anècdota que contava l'Agustín de Foxá sobre un pare veient una cursa de braus en companyia de la seva filla de cinc anys. La noia agafa una gran rabiola i el pare li diu per consolar-la: 'No ploris, toixa, mira com el brau treu les tripetes al cavallet'. A la seva mort en David Trueba el va recordar a El Mundo com un "sense-déu": "Solía decir: 'Cuando yo muera, tirad mi cadáver por un terraplén y, a ser posible, que se lo coman los cerdos; pero nada de agua bendita'". Això era perquè no li preocupava morir, que només provoca trastorn als qui hi quedaven, sinó la malaltia: "lo desvalido, lo vulnerable, lo asqueroso, lo obsceno que te hace".
Por qué nos gustan las guapas és la muntanya d'escriptura que l'Azcona va acumular a La Codorniz, senzilla i fàcil, irregular, tan cristal·lina que va enamorar en Ferreri per ficar-lo a fer guions. És un humor surrealista a vegades en textos breus que junts, inclosos les seves deixalles, funcionen com a muntanya russa. És la dècada dels 50 sota la mirada aterrida i compassiva d'en Rafael Azcona. "No he formado parte nunca de eso que ahora se llama la juventud. Nosotros lo que queríamos era ser mayores", va dir fa dotze anys a una de les millors periodistes d'Espanya, Cristina Fallarás, escriptora de prestigi i per això metàfora profundament azconiana del país: a punt de ser desnonada i vivint per sota del llindar de la pobresa. "¿Está enganchado a algo?", li va preguntar ella. "A la jodida vida".
En Cuerda és als llevants. Tenia raó l'Azcona amb això de no pujar al taxi i passejar o muntar a l'autobús, diu de sobte. "El otro día caminaba al mismo paso que dos tíos y uno de ellos le estaba diciendo al otro: 'Te voy a meter una patada en los cojones que te voy a arrancar la cabeza, no sé si me explico'. Ese 'no sé si me explico'. Pura literatura." Recordem una frase d'en Manuel Vicent: "No existe el miedo al folio en blanco, sino al escrito", que em va portar a la seva manera una altra de l'Azcona, a qui li preguntaven si s'alarmava per les notícies del consum de drogues de la joventut: "Eso es porque la televisión no podrá dar nunca la noticia de que hoy no se ha drogado nadie". De tots els nostres joves cadàvers va ser al que més ganes em van quedar de conèixer en vida, perquè de l'Umbral alguna cosa en sé pel Gistau, que l'acompanyava a la datxa quan la María España se n'anava i el vell escriptor quedava mirant fixament el jove: "¿Tú me harías la merienda?".
Si a alguns el cinema espanyol els sembla dolent no és perquè ho sigui, sinó perquè no l'escriu l'Azcona; posi vostè un malagueny a pintar després d'en Picasso. El cinema espanyol és difícil de fer, sobretot la comèdia, que és quan es radiografia un país en la seva versió final, com si tots els gèneres conduïssin a la compassió i per tant a la veritat. A mi Espanya no em sembla tan descantellada com la que llegia, però no sé si perquè se l'espera o s'espera a l'Azcona, que era el que millor la mirava. Va deure deixar les ulleres en herència, i de pas l'abonament per a l'autobús.
Va morir el Diumenge de Resurrecció. No li va fer feliç el cinema ni res. De fet, es preguntava on estava escrit que l'home tingués dret a ser feliç.
No hay comentarios:
Publicar un comentario