Els llibres al poder. Durant quinze dies editorials, llibreries, distribuïdors i, com no, també organismes oficials —anhelem veure què ens pot oferir la caseta del Ministeri d'Economia i Hisenda a ple període de pagament d'impostos— s'ensenyoreixen del Passeig de Cotxes; en fan fora —desitgem que amb violència excedida— les hordes de malvats fanàtics del vagareig que, ja sigui en solitari o formant grups perfectament sincronitzats, plaguen els carrers, passejos, jardins i fins i tot l'últim racó del parc del Retiro qualsevol dia feiner o àdhuc festiu. Puix pel que sembla hi ha qui creu sincerament que córrer sense ser perseguit per res més tangible que una marca cronomètrica és una forma d'oci. Per la resta, per aquest percentatge de ciutadans epsilonià que llegeix llibres amb una certa regularitat, els últims dies del mes de maig i primers de juny són sempre una sort de bacanal a un temps que una declaració de principis. Fora d'aquí, cossos saludables; toqueu el dos, aurícules i ventricles immaculats, artèries diàfanes contra natura i altres expressions del culte a l'esport i la seva falsa promesa de longevitat. Aneu a remoure consciències arreu, la Fira del Llibre us desterra.
Aquest any la fira celebra la seva setantena edició i el país invitat és Alemanya. Ja, sehr gut! O no tant, ja que tots anem amb l'assumpte del cogombre tenint mosca i estem molt susceptibles, doncs la primera expressió de menyspreu ens arriba solament llegint el lema que l'Institut Goethe de Madrid ha aprovat per promocionar la seva literatura: Ale-manía! descubre Alemania con 50 autores. A un preu més que competitiu, aquesta redacció s'ofereix a desenvolupar almenys una dotzena d'eslògans amb els quals poder promocionar la literatura alemanya sense generar sentiments de compassió; no dubtin a posar-se en contacte amb nosaltres. Del que sí ens serveix la proposta de l'Institut és per mesurar les dimensions del nostre buit cultural. En aquesta llista de 50 autors reconeixem en Bertold Brecht, la Hertha Müller i en W. G. Sebald; hem llegit la història fascinant de l'espia Richard Sorge contada en forma de novel·la gràfica per la Isabel Kreitz, a en Bernhard Schlink, en Patrick Süskind i, suant la gota mortal, a en Günther Grass... i para de comptar. La resta és pel que sembla la cosa més granada d'un panorama literari que les ments millor dotades no vacil·laran a afrontar sense precaucions. I les que pateixin de falta d'audàcia intel·lectual, com per exemple les nostres, tenen al seu abast nombroses conferències a què assistir perquè els serveixin de guia. Buen karma i Atrévete con la literatura infantil són dues ponències qeu aquells qui sofrim les seqüeles d'haver intentat llegir Der Mann ohne Eigenschaften, no en diguem ja comprendre'l, no hauríem de passar per alt.
Però a la fira es ve principalment a adquirir una quantitat de llibres ingent que no serem capaços de llegir abans que arribi la pròxima edició. I menys encara si són pesos pesants de la literatura alemanya. Perquè quedi clar que ens endinsem en un verger del consumisme, la primera caseta que ens hi trobem a mà dreta és la d'El Corte Inglés. Potser hi hagi algun acte més abjecte que el comprar un llibre en aquesta parada, però nosaltres no el coneixem. Li desitgem allò més dolent. Més endavant, ja cap a la meitat del recorregut, passats els espais colorats de groc que corresponen als distints ministeris, instituts oficials i, sorprenentment, Hongria i els països nòrdics —unes posicions que més tard aprendrem que són les més temudes pels expositors ja que la facturació final que s'hi assoleix tendeix perillosament envers el zero absolut, i en assebentar-nos-en no podem deixar d'experimentar certa condolència mentre recordem el somriure neutre que dirigia cap al no-res el representant hongarès del número 4—, passat aquest tràmit inicial, dèiem, i les tendes de facsímils de gran format, arribem al centre neuràlgic de la fira, aquella part que dóna cert sentit a la nostra vida.
Però a la fira es ve principalment a adquirir una quantitat de llibres ingent que no serem capaços de llegir abans que arribi la pròxima edició. I menys encara si són pesos pesants de la literatura alemanya. Perquè quedi clar que ens endinsem en un verger del consumisme, la primera caseta que ens hi trobem a mà dreta és la d'El Corte Inglés. Potser hi hagi algun acte més abjecte que el comprar un llibre en aquesta parada, però nosaltres no el coneixem. Li desitgem allò més dolent. Més endavant, ja cap a la meitat del recorregut, passats els espais colorats de groc que corresponen als distints ministeris, instituts oficials i, sorprenentment, Hongria i els països nòrdics —unes posicions que més tard aprendrem que són les més temudes pels expositors ja que la facturació final que s'hi assoleix tendeix perillosament envers el zero absolut, i en assebentar-nos-en no podem deixar d'experimentar certa condolència mentre recordem el somriure neutre que dirigia cap al no-res el representant hongarès del número 4—, passat aquest tràmit inicial, dèiem, i les tendes de facsímils de gran format, arribem al centre neuràlgic de la fira, aquella part que dóna cert sentit a la nostra vida.
Només si tenen unes habilitats organitzatives dignes de les legions de l'antiga Roma i el geni militar dels seus generals més llorejats, un pot intentar planificar un recorregut mitjanament coherent a partir del plànol oficial. Són famosos els casos de demència provocada per intentar trobar una lògica a la disposició de les parades; lo millor és passejar i detenir-se segons ho disposin el seu ànim, la pluja pertinaç i les visites escolars. Vagin a la caseta de Valdemar i facin-se amb no menys de trenta títols, ja ho saben. Apropin-se a El Acantilado i preguntin si ja han publicat la nova novel·la de la Isabel Allende. Si no han matat del disgust l'editor i encara el poden compensar d'alguna forma, emportin-se The story of a secret State d'en Klaus Karski, per exemple. Detenguin-se a totes i cada una de les editorials de ciència ficció i comprovin que el comprador mitjà de literatura fantàstica sí que té molts dels símptomes que s'associen amb els desordres mentals més extravagants i, per tant, vostè que fa un any que llegeix a en Stanislaw Lem, Canción de Hielo y Fuego i The collected stories of Philip K. Dick i que ara adquereix amb delectació el tercer tom de la narrativa completa d'en Fredric Brown —el que conté la novel·la hilarant Martians, go home—, és per tant una persona essencialment rara. Si tenen sort i coincideixen amb la visita oficial d'alguna autoritat, comprovin com es deté exclusivament a totes i cada una de les editorials infantils, tinguin o no fills dits dignitaris. Acudeixin al taller Encuentro con autor y taller pinta caras i tractin de no cridar. Passin-se per la caseta de l'Editorial Mujeres i verifiquin empíricament que el tint per al cabell està renyit amb algun principi bàsic del feminisme i per tant, a partir d'ara, es poden estalviar un dineral en hores de perruqueria. Comptin el número de persones que esperen que els hi signi un llibre la Julia Navarro i experimentin un nivell d'angoixa de la qual només havien tingut una idea marginal llegint els textos canònics del moviment existencialista. Nosaltres hem fet tot això i a més a més ens hem emportat mitja dotzena de títols de l'editorial Errata Naturae pràcticament jutjant-los per la coberta i pel grau de seducció del personal que va atendre'ns-hi; diversos llibres musicals sobre gèneres absolutament dispars a la llibreria El Argonauta i, a la fi, Мы, d'en Замятин, a l'editorial Akal. No diguin que no en tenen d'opcions, doncs comprin, comprin; encara que després, exactament igual que nosaltres, absolutament ningú llegeixi i tanmateix tots acabem per tornar l'any que ve.
