És un matí com qualsevol altre viatjant en la línia vermella del metro de Barcelona; vagons col·lapsats de gent amb presses i executius armats amb maletins i ulleres de sol. A la meva esquerra un home menut que a penes aixeca la vista d'un llibre d'en Marc Bernabé resta impertorbable davant el sorollós del mestre jedi situat a la meva dreta que devora amb eficàcia sonora el seu esmorzar recent adquirit al Dunkin' Donuts. El tren es deté a Plaça d'Espanya i just abans de sortir a la superfície descobreixo la meitat de l'elenc de ナルト pentinant-se les puntes impossibles enfront del mirall llardós d'un fotomaton i d'un home sent devorat per la pell d'un Pikachu gegantí.
Al carrer fa sol i coexisteix un ambient agitat. Un parell de zombis es torren a les escales de la Fira de Barcelona, Green Lantern parla pel mòbil, el Joker es lliga les sabates mentre la Harley Quinn li dóna pressa, l'Amidala Skywalker espera la guàrdia reial enfront d'un quiosc i uns soldats de la segona guerra mundial es parapeten darrere quatre arbusts d'un enemic invisible.
Barcelona en un dia qualsevol. Un dia en què els personatges de tinta han decidit escapar de les pàgines i prendre els carrers.
Al carrer fa sol i coexisteix un ambient agitat. Un parell de zombis es torren a les escales de la Fira de Barcelona, Green Lantern parla pel mòbil, el Joker es lliga les sabates mentre la Harley Quinn li dóna pressa, l'Amidala Skywalker espera la guàrdia reial enfront d'un quiosc i uns soldats de la segona guerra mundial es parapeten darrere quatre arbusts d'un enemic invisible.
Barcelona en un dia qualsevol. Un dia en què els personatges de tinta han decidit escapar de les pàgines i prendre els carrers.
Benvinguts al Saló del Còmic.
Autors de tinta i paper en carn i os
Gent molt sana i en Garth Ennis (qui té un apèndix amb forma de llauna de cervesa al braç) s'agrupaven al Saló per concedir autògrafs a tort i a dret. Prop de l'irlandès, el visitant podia topar-se amb estrelles internacionals de la talla d'en Brian Azzarello i en Dave Johnson (100 bullets), en Glenn Fabry (Preacher), en Brent Anderson i en Kur Busiek (Astro city), en Charlie Adlard (The walking dead), l'Arthur de Pins (Zombillenium), en Brecht Evens (Ergens waar je niet wil zijn), l'Eddie Campbell (From hell), l'Edmond Baudoin (Les quatre fleuves), l'Émile Bravo (Le journal d'un ingénu), el Piere Alary (Simbad), en Reinhard Kleist (Castro) entre molts altres honorables convidats.
Especial esment per a la comitiva italiana; l'Angelo Stano (Dyland dog), l'Alfredo Castelli, en Giancarlo Alessandrini i la Luisa Zancanella (Martin Mystère) de la mà d'Aleta Ediciones i l'Igort i en Manuele Fior per part d'Ediciones Sins Entido cuidant el seu públic amb amabilitat mediterrània.
En Norma hi militaven part dels internacionals prop d'en Juanjo Guarnido i en Juan Díaz Canales (Blacksad), en Carlos Ezquerra (Judge Dredd) o la Teresa Valero (Curiosity shop). La cúpula ens acostava a la Camille Jourdy, en Tony Sandoval, en Daniel Serrano, en Josep Casanovas, en Max o en Sebas Martín i en Glénat cap a gala de files amb la Natacha Bustos, en Dario Adanti, la Purita Campos o en José María Beroy.
Entretant una oficina de desocupats, empaperada amb anuncis delirants per mots, encerclava els principals autors patris de la revista El Jueves pencant com burros de càrrega durant divendres i dissabte: en Monteys, en Paco Alcázar, en Manel Motdevila, en Kim, en Pedro Vera, en Rubén Fernández, un sol·licitadíssim Bernet, en Manuel Bartual, en Lalo Kubala, en Maikel, en Vizcarra, en Mariel i en Manel, l'Azagra, en Mel i en Pallarés van estar atenent sense parar les diverses onades de fans.
En Norma hi militaven part dels internacionals prop d'en Juanjo Guarnido i en Juan Díaz Canales (Blacksad), en Carlos Ezquerra (Judge Dredd) o la Teresa Valero (Curiosity shop). La cúpula ens acostava a la Camille Jourdy, en Tony Sandoval, en Daniel Serrano, en Josep Casanovas, en Max o en Sebas Martín i en Glénat cap a gala de files amb la Natacha Bustos, en Dario Adanti, la Purita Campos o en José María Beroy.
Entretant una oficina de desocupats, empaperada amb anuncis delirants per mots, encerclava els principals autors patris de la revista El Jueves pencant com burros de càrrega durant divendres i dissabte: en Monteys, en Paco Alcázar, en Manel Motdevila, en Kim, en Pedro Vera, en Rubén Fernández, un sol·licitadíssim Bernet, en Manuel Bartual, en Lalo Kubala, en Maikel, en Vizcarra, en Mariel i en Manel, l'Azagra, en Mel i en Pallarés van estar atenent sense parar les diverses onades de fans.
L'Ibáñez, tot un senyor, podia presumir de tenir la cua (de gent) més llarga. I si el rellotge no ens falla va passar gargotejant bastant més temps de l'horari fixat a l'estand d'Ediciones B, per on també van passar altres grans mites com en Jan o els inseparables Ramis i Cera.
A l'espai d'Astiberri hi teníem el premiat Paco Rocajunto, l'Alfonso Zapico, en Rubén Pellejero, en David Rubín o en Ramón Boldú. I per últim a la secció de Random House Mondadori se'ls hi van veure les cares al sol·licitat Liniers, el mediàtic Joaquín Reyes i un Juanjo Sáez més passat d'hora que d'arròs.
A l'espai d'Astiberri hi teníem el premiat Paco Rocajunto, l'Alfonso Zapico, en Rubén Pellejero, en David Rubín o en Ramón Boldú. I per últim a la secció de Random House Mondadori se'ls hi van veure les cares al sol·licitat Liniers, el mediàtic Joaquín Reyes i un Juanjo Sáez més passat d'hora que d'arròs.
- Qui per cert tanca el seu propi blog recentment (i després del Saló) prou molest per l'actitud d'algun anònim d'internet.
Saló o els 120 dies de Mariscal
«No uso la goma de borrar, ni la pienso usar nunca… si les gusta este estilo chapuza, yo lo hago hasta el final.»En Mariscal va ser un dels grans happenings del Saló del Còmic. El qui hagi pensat alguna vegada que és un farsant hauria d'haver estat allà per comprovar de viva experiència l'autenticitat de l'ésser. En l'entrevista estructurada que li va fer aquell monstre del coneixement de la historieta que és l'Álvaro Pons (alma mater de La cárcel de papel), en Javier Mariscal va dir i va fer el que va voler durant la xerrada, sense un sol pèl a la llengua. En Quijote i en Sancho Panza, gran del còmic i el disseny al nostre país, va narrar la seva forma de pensar i entendre l'art amb la simplicitat i la il·lusió d'un amant més de la bellesa.
Acompanyat d'en Jesús Moreno de l'Editorial Sins Entido, van presentar l'edició especial dels 30 anys de Los Garriris. Del seu origen conta que neixen una mica dels personatges de Disney passats per un filtre al·lucinògen personal i completament automàtic. Ferm practicant del dibuix d'apunts i l'escriptura automàtica, revela el seu estil com a característic de la seva forma de ser i de les limitacions que es reconeix. Tot i que també confessa sense pudor que va començar fent historietes perquè era «la manera más barata de expresarse».
«Para mí Nazario era la gran maravilla; yo hacía mariconadas.»
Quan l'Álvaro va tractar de reconèixer-lo com a rupturista de l'underground que es feia en aquell moment, en Mariscal va col·locar-hi certa distància. Va parlar d'historietistes d'aquella època com en Nazario, per exemple, i altres creadors com l'Almodóvar, l'Sfar o en Miquel Barceló i va declarar-se més seguidor que revolucionari; confessa que quan coneixes una persona així, «con una gran inteligencia detrás», t'hi adhereixes i tractes d'aprendre tot el que pots. En Mariscal parlava d'en Nazario amb gran admiració; el considera la figura maternal d'aquell grup de l'underground espanyol (li deien «la tita») i afirma no allunyar-se'n. Al contrari, voli fer-ho com ell: «qué pasa, es que no lo sabía hacer y me salían estas historias chorras».
«Descubrí a Saul Steinberg y se me caían las bragas.»
Parlant de referències, a en Mariscal se n'hi anaven les paraules i divagava sense cap fre desbordat per tot allò que el delecta, l'al·lucina i tracta de copiar i transmetre en la seva feina. De la historieta en recordava Pumby, de fetes bèl·liques; odiava els superherois profundament. Però no només de la historieta vénen les seves referències, sinó també de França, dels Gitanes, d'en Robert Crumb, en Jimi Hendrix, en Frank Zappa, el pop-art, els fluorescents, els 600, el cinemascope, la publicitat, Michelin, Soberano, Tío Pepe, el Netol, les marquesines de l'arquitectura valenciana, els biquinis, les franceses i les seves habilitats orals, València i els seus edificis que ell veu cobrar vida. En resum, parlant de totes aquestes referències i l'ús d'aquestes en la seva feina, en Mariscal constata: «Yo no invento nada; a mí, simplemente, lo que me gusta es copiar. Creo que tengo muy buen gusto cuando copio, pero no hago otra cosa: es recortar y pegar».
«En cualquier carrito, taburete, silla, interior o bar que yo haya hecho en mi vida, está el tebeo presente.»
Un dels temes sobre els quals la entrevista va anar, també, la seva «ida y vuelta al mundo del tebeo». En Mariscal va negar que això fos així, que realment mai ha deixat la historieta; aquest ha romàs en la seva forma de ser i en la seva forma de treballar. La capacitat de representar qualsevol cosa en un espai tan petit en dues dimensions creu que és el que el capacita i el segueix dirigint a l'hora de treballar en qualsevol aspecte d'altres camps com el disseny, per exemple. I com a lector d'aquests, més vinculat encara si escau. Se sent un amant del mitjà i va ressenyar anècdotes durant tota la xerrada amb l'Art Spiegalman, en Chris Ware, en Joost Swarte i en Matt Groening (de qui conta, per a rialles vàries del personal, que li va retreure que li hagués tirat la canya a la seva dona; i en Mariscal sense recordar-se de res).
«Hala, venga, vamo a dibuja la habuana, venga, así "ta-tara-tara…" Y como te la conoces… Y te dicen "no, no, queremos el estilo este chapuza tuyo".»
Inevitablement i preguntat per temes d'animació, en Mariscal va donar nombrosos detalls i anècdotes sobre elements visuals, musicals, històrics i culturals que, a través del contacte i diàleg amb en Trueba, van establir l'origen de Chico y Rita. Idees que es van anar enllaçant fins que va asseure's el concepte de la pel·lícula que volien fer i la història que volien contar. I així, el projecte va cobrar vida i es va posar en marxa. De la producció de la pel·lícula per part de l'estudi va ressenyar sobretot el fet de trobar una expressió gràfica per a la història, sabent que ha de passar per un estil que és industrial i, alhora, tractar cada element amb un detallisme gairebé de nom propi per a cada cosa. Creu que el que és important en l'obra és la història, no recrear-se en el detall tècnic: Chico y Rita havia d'arribar pel que succeeix en pantalla, per la història que viuen els seus personatges. I la feina tècnica ha de servir a això.
«Llevo tiempo dándole a un guion, pero es muy jodido… de Garriris. Pero Garriris vestidos.»
Finalment, entre les preguntes del públic va haver-hi interès per algun projecte futur i va comentar que estava treballant en una altra història amb Garriris, de la qual va donar uns quants detalls i conceptes com Formentera, viatges en vaixell, Festival de la Lluna de l'Agost, tripis, en Pau Riba, la Terra, Pink Floyd i més tripis. En Mariscal en estat pur. Una vegada terminat, va concloure's la xerrada emplaçant el públic als horaris de firma de l'autor de les seves obres a l'estand de Sins Entido.
«Y también firmaré Body World porque es de mi otro seudónimo. Y también el del Mazzucchelli. Yo os lo firmo lo que traigáis.»
Lianes, felins, cops d'Estat i la típica horda zombi
En entrar al recinte la primera cosa que saltava a la vista era una invitació per endinsar-se en la jungla de la mà del llegendari Tarzan. Comptant amb originals d'en Foster, en Hogart, en Kubert, en Wrightson o en Corben l'exhibició semblava reivindicar, aprofitant l'actual tema del futur Museu del Còmic, el valor del caràcter arqueològic i de conservació que necessita el món de la historieta.
Molt a prop d'aquest lloc l'enorme estàtua d'un fuetejat Blacksad feia guàrdia davant Comicats: maullidos entre viñetas, un repàs a les personalitats felines que han pitjat el món del còmic, des d'en Krazy Kat a la Catwoman, passant pel Garfield, el valencià Pumby, ドラえもん, l'underground de Fat Freddy's cat, el curiós èxit de Cat getting out of a bag and other observations d'en Jeffrey Brown, el propi Blacksad, la Felina o les obres Miau d'en José Follonosa.
Molt a prop d'aquest lloc l'enorme estàtua d'un fuetejat Blacksad feia guàrdia davant Comicats: maullidos entre viñetas, un repàs a les personalitats felines que han pitjat el món del còmic, des d'en Krazy Kat a la Catwoman, passant pel Garfield, el valencià Pumby, ドラえもん, l'underground de Fat Freddy's cat, el curiós èxit de Cat getting out of a bag and other observations d'en Jeffrey Brown, el propi Blacksad, la Felina o les obres Miau d'en José Follonosa.
El 23-F en viñetas era l'exposició barrada amb diversos titulars periodístics de l'època reflectint aquell històric 23 de febrer. La proposta sonava summament interessant, un repàs del fallit cop d'Estat a través de les pàgines de tres publicacions que s'atrevien a mostrar-ho en format còmic: el jocós to humorístic d'El Jueves, el contracultural estil passat de mala volta d'El Víbora i el repàs històric rigorós realitzat al Magazine del diari El Mundo. El problema era cert desordre en el sentit de visita de l'exhibició en si (mancada de cartellera, l'ordre era guiat mitjançant el Magazine d'El Mundo allà disponible).
Zombis. Ni morts ni enterrats
Que els morts vivents s'erigien de les tombes era una cosa evident per al bon observador que s'adonés de la quantitat de zombis pul·lulant entre el públic. Tots venien d'un mateix lloc, l'exposició estrella del Saló comissariada per l'Ángel Salas acotada amb advertències a la sensibilitat de les ànimes més càndides.
Repàs ample i estructurat als morts vivents en la literatura, el cinema i el còmic amb tots els clàssics; Romero, White zombie, I walked with a zombie, Shaun of the dead, Night of the creepers, Braindead, 28 days later, The evil dead o Non si deve profanare il sonno dei morti convivien prop de les referències de tinta en bafarades: Dylan dog, el bum de The walking dead, Zombiellenium, Al tercer día i tinta de lletres: Quijote Z, The zombie survival guide o World war Z. Tot assaonat amb originals, il·lustracions, cartellera, petits extractes de les pel·lícules i vàries figuretes.
Repàs ample i estructurat als morts vivents en la literatura, el cinema i el còmic amb tots els clàssics; Romero, White zombie, I walked with a zombie, Shaun of the dead, Night of the creepers, Braindead, 28 days later, The evil dead o Non si deve profanare il sonno dei morti convivien prop de les referències de tinta en bafarades: Dylan dog, el bum de The walking dead, Zombiellenium, Al tercer día i tinta de lletres: Quijote Z, The zombie survival guide o World war Z. Tot assaonat amb originals, il·lustracions, cartellera, petits extractes de les pel·lícules i vàries figuretes.
Cal destacar la galeria especial on diversos autors zombificaven les seves creacions més conegudes: en Tato, l'Enjuto Mojamuto, en Jazz Maynard, els clients de Clara... de noche, en Cobi o en Martínez el Facha eren convenientment tunejats en format morts i desenterrats, unes rareses dignes de veure's. Completava la proposta una petita selecció de videojocs plagats de no morts i el celebrat Taller de Zombis amb professionals del maquillatge bastant entregats on el visitant podia ser zombificat a base de làtex i sang de per riure.
La pitjor part la rebia Héroes del cómic europeo; per una banda per mancar d'originals i estar disposada en panys de paret que es deslluïen apilats de forma confusa darrere les seccions de videojocs o cantonades desagraïdes per a l'observador, per una altra, perquè uns visitants disfressats de soldats (presentats en la introducció d'aquest monogràfic) van tenir a bé defenestrar-la en ensopegar-hi en massa durant una tarda de l'esdeveniment.
I per últim cal destacar entre moltes altres mostres presents els dibuixos de TBO4JAPAN on es subhastaven diverses obres d'autors patris retent tribut al Japó per recaptar diners per als afectats pel terratrèmol. O el sentit homenatge De perdidos al Rillo en honor al tristament desaparegut Javi Rillo, llegendari autor rocker nascut professionalment en aquesta Meca de les caricatures de la ciutat comtal que és la Rambla.
- Menció especial per a una targeta signada pel mateix Tejero i dedicada a en Kim (creador de Martínez el Facha) després de realitzar la petició al coronel en to de broma per mitjà d'un amic.
- Potser que sigui una fallada de percepció però un servidor va creure curiosament no veure Zombie Massacre.
El bicèfal italià, o no tant
Tractant de replegar bona part de la comitiva italiana convidada al Saló, una de les primeres meses de la jornada de dijous va posar costat per costat les dues corrents principals del país dels fumetti. Per una banda, els creadors del popular personatge d'aventures de la Bonelli, Martin Mystère, l'incombustible Alfredo Castelli i en Giancarlo Alessandrini; i per l'altra, de la corrent més de novel·la gràfica, d'autor, en Manuele Fior, que ens portava Fräulein Else, adaptació de la novel·la d'en Schitzler; i l'Igort, autor de Quderni ucraini.
Després d'establir la dicotomia, en un principi, òbvia, del mercat italià, entre la historieta enfocada en el personatge i la novel·la gràfica enfocada en la història, amb els seus tòpics subsegüents i preconceptes, tant un costat com l'altre de la taula, van dedicar-se a esclafar aquesta separació (estant-hi d'acord més d'una vegada). Així, lluny que la historieta comercial sigui el fast-food del mitjà, en Castelli creu que la historieta de sèries, de personatge emblemàtic, pot tenir les virtuts de qualitat i mitjà cult que pugui atribuir-se exclusivament a la novel·la gràfica d'autor. Igualment, l'Igort constata que no coneix autor que no vulgui que la seva novel·la sigui comercial. També, va rebutjar que se li atribuís que ell hagués «assassinato il fumetto popolare». Si bé va lluitar per la definició de novel·la gràfica, també va confessar tenir la col·lecció de Tex a casa, com qualsevol altre italià.
Després d'establir la dicotomia, en un principi, òbvia, del mercat italià, entre la historieta enfocada en el personatge i la novel·la gràfica enfocada en la història, amb els seus tòpics subsegüents i preconceptes, tant un costat com l'altre de la taula, van dedicar-se a esclafar aquesta separació (estant-hi d'acord més d'una vegada). Així, lluny que la historieta comercial sigui el fast-food del mitjà, en Castelli creu que la historieta de sèries, de personatge emblemàtic, pot tenir les virtuts de qualitat i mitjà cult que pugui atribuir-se exclusivament a la novel·la gràfica d'autor. Igualment, l'Igort constata que no coneix autor que no vulgui que la seva novel·la sigui comercial. També, va rebutjar que se li atribuís que ell hagués «assassinato il fumetto popolare». Si bé va lluitar per la definició de novel·la gràfica, també va confessar tenir la col·lecció de Tex a casa, com qualsevol altre italià.
Al marge de la polèmica-debat sobre aquesta, els autors ens van parlar sobre els seus estils, personatges i obres. En Castelli ens va contar anècdotes sobre la creació d'en Martin, com quant se li sembla en trets de caràcter i que poc que se li sembla en el físic. L'Alessandrini ens va parlar del seu estil i com el considera un encreuament de l'estil italià i el francès de línia clara; i va revelar les seves influències en el Robin, el Toth i el Moebius. En Fior va presentar la seva adaptació de la novel·la d'en Schitzler i va argumentar com d'ideal resulta l'art seqüencial per il·lustrar una història basada en el monòleg interior. I l'Igort ens va exposar l'origen i vivència de Quaderni ucraini, que van sorgir a través d'un viatge en què pretenia visitar les cases que apareixen en la literatura de Че́хов, però que va acabar per convertir-se en una experiència del malestar existencial que va quedar a la zona, després de l'estalinisme; la seva obra tracta, doncs, de donar veu organitzada a les trobades que va tenir allà.
Els senyors de la fanzineria cavalquen d'hora
«No hace falta que grabes, si no voy a decir nada importante.»
Ells són el futur. Posar-se a cobert.
Divendres a primera hora del saló va caure la presentació col·lectiva de fanzines. Allà es coneixien tots entre ells pràcticament; fins i tot va bromejar-se amb la soposada endogàmia de l'acte i la possibilitat de saltar-se la presentació dels habituals. No obstant això, també van obrir l'acte i van donar la possibilitat de, qui volgués que hi estigués present amb un fanzine propi, pujar a la taula a presentar la seva obra. Si Jot Down hagués sortit per al mes passat, potser fins i tot ens haurien deixat presentar-la també.
Divendres a primera hora del saló va caure la presentació col·lectiva de fanzines. Allà es coneixien tots entre ells pràcticament; fins i tot va bromejar-se amb la soposada endogàmia de l'acte i la possibilitat de saltar-se la presentació dels habituals. No obstant això, també van obrir l'acte i van donar la possibilitat de, qui volgués que hi estigués present amb un fanzine propi, pujar a la taula a presentar la seva obra. Si Jot Down hagués sortit per al mes passat, potser fins i tot ens haurien deixat presentar-la també.
Cinc fanzines van presentar-se com a novetat de forma desenfadada i còmica: O catalizador, Píxeles, Andergraün, El cuaderno de Tesla i Adobo.
O catalizador se'ns va donar a conèixer com a un fanzine d'històries fetes per estudiants de gallec a Catalunya i estudiants de català a Galícia, projecte de professors d'aquestes. Píxeles és un fanzine d'humor reduït al grafisme mínim: quadrats. En els extrems del micromalisme, en cerca d'una definició encara més extrema i simplificadora. No ens va quedar gaire clar de què va Andergraün, «esta cosa» segons en Diego Núñez, motivada per voler seguir dedicant-se al món dels còmics i «el dinero que no ganamos y las chicas con las que no nos acostamos», si bé riem una estona amb la seva presentació. En acabat, El cuaderno de Tesla ens va presentar les aventures sobre viatges del temps del conegut científic. Finalment, es va presentar Adobo, la contribució andalusa d'humor amb distints tons d'humor entre l'absurd i el negre, nomenada amb Andergraün, també, a millor fanzine. Van tenir fins el detall d'esmentar el qui encara no se sabia guanyador de la categoria, el més literari El naufraguito, absent a la presentació, de què va elucubrar-se sobre la identitat del seu misteriós creador.
Alguna que altra presentació més van caure pel camí, com Rantifuso o Katz. I també alguna que altra petita crítica a l'organització de Ficomic que, malgrat que els concedeix el seu espai i que consideren que no ha perdut prestigi el sector de la fanzineria, segueixen quedant una mica aïllats de la resta del saló (de fet, la seva zona era la més apartada i tancada al respecte de la resta d'estands del saló).
Amb algun que altre riure més, consells i suport als qui vulguin posar un fanzine a la seva vida, van concloure l'esdeveniment.
Vides il·lustrades, cèlebres o privades
Probablement, la mesa amb més traductors del Saló, la xerrada sobre novel·les biogràfiques va ser la que va reunir un talent internacional variat més gran en un camp específic.
En Reinhardt Kleist, autor de sengles biografies sobre en Johnny Cash i en Fidel Castro, va acompanyar una mica l'exposició d'Eddie, sobre l'evolució del mitjà i la major complexitat del seu llenguatge. Conta que a Alemanya s'està vivint un bum amb el tema de les biografies, fetes amb estils diversos. També va compartir la idea que el còmic ajuda a portar el lector més profundament a la vivència i l'experimentació del que es narra. De la seva obra, va comentar-ne les diferències de plantejament i estructura entre la biografia d'en Cash i la d'en Castro. La primera està estructurada amb cançons. La segona forma part d'un quadern de viatges a Cuba. Ambdues parlen de com es relacionen els protagonistes amb els elements essencials de les seves respectives vides. En el cas d'en Cash, la llibertat, en el d'en Castro, els ideals.
En Nacho Casanova, autor d'Autobiografía no autorizada (premiada enguany al saló pel públic a millor obra d'autor espanyol) va parlar de la seva gran afició per contar les coses que li succeeixen, coses raríssimes. Hi afegeix el vernís tècnic a la història i allà la història es torna diferent. Va desmarcar-se una mica tant d'Eddie com d'en Reinhardt, en exposar que en les biografies sempre hi ha alguna manipulació de l'autor, perquè el lector pugui manejar la informació també. I va constatar que les ficcions vénen també de la vida real (idea que també va aparèixer a la xerrada sobre el gènere negre). Considera que la subjectivitat hi és patent. Un conta una història i conta només la seva versió, la qual cosa la fa injusta. I no obstant això, també funciona com a catarsi en l'autor. Una de les històries que va narrar va ser a partir del decés del seu pare (de qui li va venir la seva vocació per contar històries). En aquesta narració, discutia amb ell i el procés li va servir com a duel catàrquic.
En Nacho Casanova, autor d'Autobiografía no autorizada (premiada enguany al saló pel públic a millor obra d'autor espanyol) va parlar de la seva gran afició per contar les coses que li succeeixen, coses raríssimes. Hi afegeix el vernís tècnic a la història i allà la història es torna diferent. Va desmarcar-se una mica tant d'Eddie com d'en Reinhardt, en exposar que en les biografies sempre hi ha alguna manipulació de l'autor, perquè el lector pugui manejar la informació també. I va constatar que les ficcions vénen també de la vida real (idea que també va aparèixer a la xerrada sobre el gènere negre). Considera que la subjectivitat hi és patent. Un conta una història i conta només la seva versió, la qual cosa la fa injusta. I no obstant això, també funciona com a catarsi en l'autor. Una de les històries que va narrar va ser a partir del decés del seu pare (de qui li va venir la seva vocació per contar històries). En aquesta narració, discutia amb ell i el procés li va servir com a duel catàrquic.
La Camille Jourdy, autora de Rosalie Blum, (un poc més tímida que la resta) va al·ludir amb preferència a la importància dels detalls. Les seves obres estan repletes d'escenaris reals, fons reals, objectes reals. Els personatges estan inspirats en persones reals. Considera importantíssima la psicologia dels personatges en relació amb l'espai físic; i aquests detalls permeten arribar a il·lustrar-lo. Preguntada pel missatge de la seva obra, va negar amb rotunditat la seva existència. El que ella busca transmetre és emoció, que la història toqui el lector; però no s'atreviria a enviar un missatge determinat. Per altra part, creu que li costaria fer alguna cosa purament autobiogràfica. La ficció és més fàcil, inspirada en lo real, li permet amplificar els defectes de les persones als personatges, barrejar-los... i així tractar la història, buscant aquesta idea d'arribar a entendrir (a ella, la primera).
No sóc mort, és que m'han dibuixat així
Alguns pesos pesats internacionals del llapis i la ploma van estar presents a la xerrada sobre els zombis en el còmic: el fantàstic i rostit Esteban Maroto; el creador gràfic de Dylan dog, l'italià Angelo Stano; l'anglès Charlie Adlard, dibuixant de la ja arxiconeguda The walking dead; i en Víctor Santos, més coneguda la seva obra per històries de gènere negre, però que també ha tocat algun pal en aquest respecte a Zombee.
En la posada en comú de la figura del zombi, hi van aparèixer referències i inspiracions per a tots els gustos. L'Esteban, potser el més idealista i conceptual, va al·ludir als paradigmes de la bellesa i lletgesa representats respectivament per vampirs i zombis en les literatures diverses (el seu atansament a la qüestió). L'Angelo va fer la metàfora social: el zombi ve a representar d'alguna forma la societat moderna, consumista, amb la necessitat de devorar l'altre, amb el monstre dintre de l'humà. L'Esteban el va acompanyar una mica en aquesta idea. En Víctor se'n va anar directament per altres camins: els videojocs. La seva representació dels no-morts passa per un concepte més dinàmic, entretingut i còmic. Se'ns va declarar fan de la saga The evil dead. La més curiosa, no obstant això, va ser la d'en Charlie, molt lligada a la seva feina a The walking dead. Allà, el zombi hi és més part del paisatge o del context que defineix les vides extremes dels personatges. L'horror, doncs, es dóna en les relacions humanes que es donen en aquell món a conseqüència d'aquest. L'ésser humà i les seves accions són la font de l'horror.
En la posada en comú de la figura del zombi, hi van aparèixer referències i inspiracions per a tots els gustos. L'Esteban, potser el més idealista i conceptual, va al·ludir als paradigmes de la bellesa i lletgesa representats respectivament per vampirs i zombis en les literatures diverses (el seu atansament a la qüestió). L'Angelo va fer la metàfora social: el zombi ve a representar d'alguna forma la societat moderna, consumista, amb la necessitat de devorar l'altre, amb el monstre dintre de l'humà. L'Esteban el va acompanyar una mica en aquesta idea. En Víctor se'n va anar directament per altres camins: els videojocs. La seva representació dels no-morts passa per un concepte més dinàmic, entretingut i còmic. Se'ns va declarar fan de la saga The evil dead. La més curiosa, no obstant això, va ser la d'en Charlie, molt lligada a la seva feina a The walking dead. Allà, el zombi hi és més part del paisatge o del context que defineix les vides extremes dels personatges. L'horror, doncs, es dóna en les relacions humanes que es donen en aquell món a conseqüència d'aquest. L'ésser humà i les seves accions són la font de l'horror.
Tots van compartir la peculiaritat de l'acció violenta del còmic de zombis. Per a en Víctor, permet ser creatiu, donar als zombis capacitats diverses i permet una excusa per al gore còmic. L'Angelo, més tradicional, acudeix al foc purificador o al cop al cap; i ens revela que en una història, el guionista li hi va col·locar una versió zombificada de si mateix com a enemic final. I l'Esteban va parlar de la figura del gòlem, criatura similar al zombi i com eliminar-la alterant la paraula veritat al seu front a mort.
En Charlie, inevitablement, va tenir nombroses preguntes sobre The walking dead i la seva adaptació televisiva. A punt vam estar de sofrir algun que altre spoiler. Va al·ludir a l'estimació que s'acabava tenint als personatges en una sèrie tan llarga i el que sent quan el guionista decideix finiquitar algun d'ells. És dur, però agrega tensió a la narració. Respecte a la sèrie televisiva, creu que ajuda a augmentar l'interès de la gent pel còmic. Ell prefereix el còmic com a mitjà per narrar la història, el considera més lliure a nivell tècnic. A nivell narratiu, entén que la història no sigui exactament la mateixa ja que ha d'arribar a un espectre demogràfic més gran. Creu que l'adaptació és bona i que la sèrie anirà tenint una entitat pròpia, de ple dret. Còmic i sèrie seran complementàries.
En Charlie, inevitablement, va tenir nombroses preguntes sobre The walking dead i la seva adaptació televisiva. A punt vam estar de sofrir algun que altre spoiler. Va al·ludir a l'estimació que s'acabava tenint als personatges en una sèrie tan llarga i el que sent quan el guionista decideix finiquitar algun d'ells. És dur, però agrega tensió a la narració. Respecte a la sèrie televisiva, creu que ajuda a augmentar l'interès de la gent pel còmic. Ell prefereix el còmic com a mitjà per narrar la història, el considera més lliure a nivell tècnic. A nivell narratiu, entén que la història no sigui exactament la mateixa ja que ha d'arribar a un espectre demogràfic més gran. Creu que l'adaptació és bona i que la sèrie anirà tenint una entitat pròpia, de ple dret. Còmic i sèrie seran complementàries.
Del policíac al negre: algunes claus, errors i ninges
Més negra que policíaca, la mesa va agrupar tres guionistes de divers ordre. En Raule de Jazz Maynard, en Brian Azzarello de 100 bullets i l'Andreu Martín, novel·lista i historietista de llarg recorregut al nostre país.
En Raule estava un poc descol·locat en aquella mesa. Si bé els tons i elements del negre en Jazz Maynard són més que evidents, part de la trama acaba derivant en un còmic d'aventures (ninges al Raval!), un poc més allunyat del negre pur. Així i tot, ens va explicar que moltes de les seves influències provenen del cinema i la literatura i considera que els personatges sorgeixen del diàleg entre el dibuixant i el guionista. Jazz Maynard és un còmic d'entreteniment. Segons l'autor, no és un còmic social; les problemàtiques que pot tocar són difuses, passatgeres. També va reconèixer que els seus guions són oberts, no acostuma a acabar-los.
En Raule estava un poc descol·locat en aquella mesa. Si bé els tons i elements del negre en Jazz Maynard són més que evidents, part de la trama acaba derivant en un còmic d'aventures (ninges al Raval!), un poc més allunyat del negre pur. Així i tot, ens va explicar que moltes de les seves influències provenen del cinema i la literatura i considera que els personatges sorgeixen del diàleg entre el dibuixant i el guionista. Jazz Maynard és un còmic d'entreteniment. Segons l'autor, no és un còmic social; les problemàtiques que pot tocar són difuses, passatgeres. També va reconèixer que els seus guions són oberts, no acostuma a acabar-los.
En Brian ens va donar algunes claus elementals del noir. Malgrat la introducció d'elements moderns i que els protagonistes no siguin els mateixos que en l'origen del gènere, les històries sí són les mateixes. Els perdedors són universals: el cor del noir és en l'error, l'error que una persona normal comet i com aquesta la va cagant a base de cometre més i més errors, forçant una solució. Així, una història seva pot estar ambientada a qualsevol lloc ja que el cor del negre realment és en el cor dels personatges. Per a la seva feina, la inspiració la treu de la realitat. Llegeix tres diaris al dia i, a les notícies, hi veu desenllaços a partir de les quals imagina els inicis i el nus d'una història completa. Tot seguit, se'ns va guanyar amb la seva admiració cap a Torpedo i la seva afirmació que li agradaria treballar amb en Bernet. Respecte a feines futures, prepara una obra de ciència-ficció negra. Una frase que recordarem d'ell, respecte a com el noir és en tots nosaltres (somriure maliciós mitjançant) va ser que «you readers are not that nice, that's why you read what I write».
L'Andreu va recordar la seva etapa a Bruguera i com en aquesta editorial ja s'acostava al gènere policíac. Una de les bases del català per a aquests relats està en il·lustrar «el lado bueno de los malos y el malo de los buenos». Considera la novel·la negra com una de les més morals que existeixen. És inconcebible que no hi hagi un cert pla subjectiu. A més a més, tracta de donar-hi un cert to de desagradabilitat, sobretot a les escenes més violentes. Les històries que narra són històries que realment no volem que ens succeïssin i busca plasmar això. D'una altra part, va tenir diversos moments de concordança amb en Brian (la sintonia entre ambdós era patent): la necessitat de començar les històries pel final, la inspiració en la realitat, la importància de la història respecte al personatge i les seves preferències d'art gràfic en què també va parlar d'en Bernet i a què va afegir el francès Tardi.
Cinc per als deu d'Astiberri
«¡¡¡Astiberri, flor de mi corazón!!!» –Paco Roca, El veranillo del cantautor.
A la taula commemorativa del desè aniversari de l'editorial bilbaïna, en Fernando Tarancón ens hi va parlar dels orígens d'aquesta, en un moment en què a penes hi havia editors independents, si bé recalca que tampoc no van ser els primers. Des dels seus previs a la revista Trama, ens comenta que va ser un projecte, al seu dia, amb unes primeres referències bàsiques i un concepte un tant ingenu: tracten d'editar el que a ells els agrada. No obstant això, de seguida s'adonen que no poden mantenir diferents menes de còmics en paral·lel i sorgeix la necessitat de tenir una línia editorial clara. I així intenten definir-la, fins arribar a la novel·la gràfica com a rumb director, sota la creença que «hay más lectores que lectores de cómic». D'allà a l'actualitat, Astiberri té ja nou col·leccions obertes més la publicació de revistes, edicions fora de col·lecció, il·lustracions artístiques o assajos sobre el mitjà.
L'editor, a l'esdeveniment, es va fer envoltar de tota una sèrie d'autors nacionals que van parlar una mica de la seva obra, de la seva filosofia de treball professional i de la relació amb Astiberri; d'alguna forma, van il·lustrar com l'editorial recull al seu si a autors de diferent procedència. En Javier de Isusí il·lustra el cas de l'autor que arriba a porta freda a l'editorial; conta en Fernando que en Javier va arribar a Astiberri amb un projecte presentat amb la precisió i l'estil d'un arquitecte. En David Rubín és el cas de l'autor que ja havia tingut una certa feina ja reconeguda, a fanzines, premsa i algun treball ja publicat. I en Paco Roca il·lustra el cas de l'autor ja amb un cer reconeixement, que els editors ja coneixien i amb qui a més a més sorgeixen bones amistats i reggaetons a Sant Domingo.
L'editor, a l'esdeveniment, es va fer envoltar de tota una sèrie d'autors nacionals que van parlar una mica de la seva obra, de la seva filosofia de treball professional i de la relació amb Astiberri; d'alguna forma, van il·lustrar com l'editorial recull al seu si a autors de diferent procedència. En Javier de Isusí il·lustra el cas de l'autor que arriba a porta freda a l'editorial; conta en Fernando que en Javier va arribar a Astiberri amb un projecte presentat amb la precisió i l'estil d'un arquitecte. En David Rubín és el cas de l'autor que ja havia tingut una certa feina ja reconeguda, a fanzines, premsa i algun treball ja publicat. I en Paco Roca il·lustra el cas de l'autor ja amb un cer reconeixement, que els editors ja coneixien i amb qui a més a més sorgeixen bones amistats i reggaetons a Sant Domingo.
Enmig de la xerrada sobre novel·la gràfica, hi va arribar l'Edmond Baudoin, considerat per l'editor com un pioner i exponent d'aquesta. Després que els autors parlessin una mica dels seus treballs (El héroe [Rubín], Arrugas [Roca]), en Baudoin va compartir algunes de les idees ja exposades sobre la novel·la gràfica. El francès ens va parlar sobre la seva experiència al Japó i les estrictes normes creatives dels mangakes i els avantatges del format lliure, en comparació. També ens va il·lustrar sobre el seu mètode característic de treball, molt físic, dempeus, vinculat a l'eina, lliure i gairebé místic en la seva relació amb la història. Acte seguit, va volar a la classe magistral que va impartir a l'estand de l'Escola Joso.
Després, es va continuar defensant el concepte i format de novel·la gràfica i la importància d'aquesta al panorama de la historieta actual amb el seu potencial per captar nous lectors. Si bé, també va quedar patent que la llibertat de l'autor ha de buscar, en certa mesura, un equilibri amb el que pot funcionar al col·lectiu de lectors o possibles lectors. En Paco Roca va reconèixer que era precisament una de les labors en què el paper de l'editor pot ser rellevant, en el seu diàleg amb l'autor i va fer-hi servir l'exemple d'El invierno del dibujante.
Després d'aquestes reflexions finals, van acomiadar la xerrada amb el desig comú d'«y que cumplan muchos más».
Després, es va continuar defensant el concepte i format de novel·la gràfica i la importància d'aquesta al panorama de la historieta actual amb el seu potencial per captar nous lectors. Si bé, també va quedar patent que la llibertat de l'autor ha de buscar, en certa mesura, un equilibri amb el que pot funcionar al col·lectiu de lectors o possibles lectors. En Paco Roca va reconèixer que era precisament una de les labors en què el paper de l'editor pot ser rellevant, en el seu diàleg amb l'autor i va fer-hi servir l'exemple d'El invierno del dibujante.
Després d'aquestes reflexions finals, van acomiadar la xerrada amb el desig comú d'«y que cumplan muchos más».
Carlos & Garth Story
«Is there anything you would like to work, as a genre, that you haven't touched yet?»Carlos: «Porn.»Garth: «I don't think the world is ready for that.»
Una de les xerrades més esperades i atapeïdes, en Garth Ennis (cervesa en mà) i en Carlos Ezquerra van congregar una bona quantitat de fans i seguidors de les seves obres, conjuntes o per separat.
Parlant d'inicis, en Carlos va començar treballant en còmics per a noies com Mirabelle o Valentine; però, per accident, li va arribar una història d'aventures i d'allà ja va arrancar-se'n la seva carrera com a dibuixant a publicacions com Battle, Action i 2000AD. Va viure tota la revolució de la tradició anglesa amb autors com Wagner, amb influències poderoses de la televisió i el cinema. Les seves influències personals, a més a més, estan en el Dickens, en John Ford, en Pratt, en Breccia i en Moebius. En Garth, que va créixer amb les revistes en què treballava en Carlos i les considera part de les seves pròpies referències, va corroborar la revolució del mitjà britànic i com que en aquell còmic hi apareixen més tocs d'humor negre i violència. Per la seva part, dels seus inicis, el nord-irlandès creu que els seus tres o quatre primers anys de guions «is rubbish», que l'editorial que li va agafar el primer guió estava molt desesperada. Creu que en la professió de guionista, tens mil històries dolentes i que una vegada les deixes anar, ja pots fer alguna cosa decent.
Parlant d'inicis, en Carlos va començar treballant en còmics per a noies com Mirabelle o Valentine; però, per accident, li va arribar una història d'aventures i d'allà ja va arrancar-se'n la seva carrera com a dibuixant a publicacions com Battle, Action i 2000AD. Va viure tota la revolució de la tradició anglesa amb autors com Wagner, amb influències poderoses de la televisió i el cinema. Les seves influències personals, a més a més, estan en el Dickens, en John Ford, en Pratt, en Breccia i en Moebius. En Garth, que va créixer amb les revistes en què treballava en Carlos i les considera part de les seves pròpies referències, va corroborar la revolució del mitjà britànic i com que en aquell còmic hi apareixen més tocs d'humor negre i violència. Per la seva part, dels seus inicis, el nord-irlandès creu que els seus tres o quatre primers anys de guions «is rubbish», que l'editorial que li va agafar el primer guió estava molt desesperada. Creu que en la professió de guionista, tens mil històries dolentes i que una vegada les deixes anar, ja pots fer alguna cosa decent.
No va trigar a caure sobre la taula la fama d'en Garth com a «enfant terrible» dels còmics i el seu suposat odi cap als còmics de superherois. Se'n va defensar argumentant que el seu treball, comparat amb la resta de còmics sí que pot semblar extrem; però en un context més ample, amb altres mitjans en l'equació, no ho és tant. Igualment, va afirmar no odiar el gènere de superherois, sinó que més aviat era desdeny: els trobo ridículs. El seu treball, en aquest sentit, creu que segueix una mica la corrent de マーシャル・ロウ d'en Pat Mills i en Kevin O'Neil (que també segueix en Warren Ellis, per exemple), contant històries de superhumans, no superherois, gent amb poders, sense responsabilitat alguna. El seu propi The boys, en aquella línia, tracta de fer una mica d'anàlisi política dels últims 50-60 anys als Estats Units, a través d'aquell mitjà. Respecte als superherois en general, considera que com que va créixer amb els còmics de fetes bèl·liques, llegir-los d'adult li resulta absurd: no té una nostàlgia que li permeti mantenir la suspensió de la credibilitat.
En Carlos, de la creació del Judge Dredd, ens en va contar l'anècdota de l'encàrrec de disseny. En Wagner li va passar una il·lustració de Death race 2000; a ell li va semblar insípida i hi va començar a afegir varis elements i ho va anar animant amb símbols feixistes, perquè el tipus de personatge ho demanava (li va posar l'àguila a l'espatllera per l'escut de la moneda de 25 pessetes d'en Franco). Conta que quan en Wagner va veure el primer disseny no li va agradar; li va dir que semblava «a fucking Spanish pirate». També va opinar de la pel·lícula del personatge i creu que va morir als dotze minuts de metratge més o menys: quan en Stallone es treu el casc.
Finalment, entre vàries preguntes va sortir la sèrie televisiva de Preacher. En Garth la dóna per morta des de fa tres o quatre anys. Cada dos anys es parlava d'alguna cosa, des que en fa quinze, i al final mai no es concreta res. Veu més factible una adaptació de The boys, més simple en comparació. Li agradava prou el darrer nom associat al projecte de Preacher, DJ Caruso; i creu que actualment estem vivint una era daurada de les sèries de televisió.
En Carlos, de la creació del Judge Dredd, ens en va contar l'anècdota de l'encàrrec de disseny. En Wagner li va passar una il·lustració de Death race 2000; a ell li va semblar insípida i hi va començar a afegir varis elements i ho va anar animant amb símbols feixistes, perquè el tipus de personatge ho demanava (li va posar l'àguila a l'espatllera per l'escut de la moneda de 25 pessetes d'en Franco). Conta que quan en Wagner va veure el primer disseny no li va agradar; li va dir que semblava «a fucking Spanish pirate». També va opinar de la pel·lícula del personatge i creu que va morir als dotze minuts de metratge més o menys: quan en Stallone es treu el casc.
Finalment, entre vàries preguntes va sortir la sèrie televisiva de Preacher. En Garth la dóna per morta des de fa tres o quatre anys. Cada dos anys es parlava d'alguna cosa, des que en fa quinze, i al final mai no es concreta res. Veu més factible una adaptació de The boys, més simple en comparació. Li agradava prou el darrer nom associat al projecte de Preacher, DJ Caruso; i creu que actualment estem vivint una era daurada de les sèries de televisió.
Ambdós autors estan agraïts a tots els seus seguidors. En Carlos va rebre el suport dels seus seguidors a Gran Bretanya, per fòrums i Facebook, arran del càncer de pulmó que va sofrir. En Garth també va agrair als seguidors, si bé va afegir que ell prefereix conèixer-nos cara a cara; i va afirmar estar passant-s'ho genial al Saló, amb tots.
Escola Joso
Les Classes Magistrals eren un altre dels esdeveniments destacats tal com confirmava la gran assistència de públic a aquestes. L'Escola Joso, a l'igual que en anys anteriors, portava al Saló diverses xerrades i demostracions d'autors reconeguts obertes a tothom.
Les de la present edició van rebre una valoració molt positiva per part d'organitzadors i públic assistent. En paraules d'en Josep Maria Polls (cap d'estudis de l'escola) «el tipo de autor que ha venido este año le daba un sentido más profundo y emocional a la clase, se hablaba del sentimiento de ser autor, de la necesidad de ser algo propio, no solo de la composición de la viñeta, sino del porqué de dibujar». També es mostrava agraït per la implicació dels convidats «muchos se han puesto a dibujar motu proprio y no han improvisado su discurso a última hora». Gràcies a la incorporació d'un projecte es permetia l'assistent veure els propis autors treballant en directe.
Les de la present edició van rebre una valoració molt positiva per part d'organitzadors i públic assistent. En paraules d'en Josep Maria Polls (cap d'estudis de l'escola) «el tipo de autor que ha venido este año le daba un sentido más profundo y emocional a la clase, se hablaba del sentimiento de ser autor, de la necesidad de ser algo propio, no solo de la composición de la viñeta, sino del porqué de dibujar». També es mostrava agraït per la implicació dels convidats «muchos se han puesto a dibujar motu proprio y no han improvisado su discurso a última hora». Gràcies a la incorporació d'un projecte es permetia l'assistent veure els propis autors treballant en directe.
Impartint aquestes classes vam poder veure l'Álex Sierra, en Roger Ibáñez, en R. M. Guéra (aposta personal del propi Josep Maria Polls de gran acceptació entre el públic), en Pasqual Ferry, en Jordi Lafebre, en Charlie Adlard (d'actualitat mediàtica gràcies a The walking dead i valorant durant la seva exposició la importància del disseny amb diverses curiositats de la seva obra), l'Eddy Campbell, l'Arthur de Pins, l'Edmond Baudoin (que va fer gala d'una personalitat a mig camí entre l'artista boig i el creador desbocat), els nois d'Ikari Studios i fins i tot es va impartir un exòtic taller d'origami.
- I un té la sensació que l'home té bastant de tot allò quan el contempla exposar un mètode de treball consistent a canalitzar música i emocions a través d'un pinzell de manera improvisada, lleugerament aleatòria i acompanyada de crits.
Activitats lúdiques
Un escenari s'alçava al centre de l'exposició Zombi, i sobre aquest les formacions Anna & The Bananas i Rembrandts42 tenien la dura tasca de tocar dijous davant un públic escàs (va ser el dia amb menys assistència). Un divendres molt més transitat, va desfilar per allà gent engalanada per al concurs de cosplay individual i els gens discrets Motorzombis posaven ganes al seu concert. Al dia següent en Berto Romero va concentrar una gran quantitat de gent durant el seu breu monòleg i després del cosplay zombi per grups els Tiki Phantoms van alegrar la tarda als més animats. Diumenge es va tancar amb les actuacions de Mürfila (amb en Cucaracha Andrés com a convidat sobre les taules) i Los Toros.
Aprofitant l'esdeveniment a l'espai Xbox 360 s'estrenava la beta multijugador de l'esperat Gears of war 3, prop d'ella diversos jocs amb renom del sistema de Microsoft estaven disponibles al públic, incloent la casa mòbil Kinect on qualsevol gosat podia brincar i ballotejar alegrement i sense pudor enfront dels jocs de la joguina cansosa.
Aprofitant l'esdeveniment a l'espai Xbox 360 s'estrenava la beta multijugador de l'esperat Gears of war 3, prop d'ella diversos jocs amb renom del sistema de Microsoft estaven disponibles al públic, incloent la casa mòbil Kinect on qualsevol gosat podia brincar i ballotejar alegrement i sense pudor enfront dels jocs de la joguina cansosa.
Nintendo també presentava la seva 3DS i les diverses productores cinematogràfiques feien campanya de futures estrenes; estands promocionals de Transformers 3, Green Lantern, El Capitán Trueno o X-Men: first class (entre molts altres) projectaven avanços i exposaven mobiliari divers (el martell d'en Thor, l'escut del Captain America o els vestits del Capitán Trueno) perquè el fan donés color a les seves fotos amb tan divertit attrezzo.
Una àrea dedicada exclusivament als jocs d'estratègia, tallers de còmic per a escoles i classes d'aerografia a l'Escola Joso, un diorama de cent metres quadrats basat en la segona guerra mundial amb maquetes de tancs teledirigits i temàtica comiquera, un taller de grafits o l'espai クレヨンしんちゃん/ドラえもん per als més petits completaven l'oferta.
Best of the rest
Una vintena de persones van assistir a l'exposició de títol confús Los cómics de Indiana Jones en los cómics, on en Rubén Fernández va repassar les anècdotes més interessants (relacionades amb la historieta i no tant) del mite de fuet i el fedora, sense oblidar-se de les punxes de rigor per a l'última entre cinematogràfica.
La taula rodona sobre el Japó i la seva tragèdia recent va recollir els testimonis d'espanyols que havien viscut de prop la situació japonesa. Van posar de rellevància, entre altres coses, les diferències entre la presentació de la catàstrofe per part dels mitjans de comunicació japonesos i els no-japonesos; com que el to d'alarma fora del Japó és prou superior al que es viu realment dins de l'illa. Van donar també constància, dintre de la gravetat de la situació, de l'estoïcitat del poble japonès. L'acte també va servir per promoure l'exposició solidària amb el país, present al Saló.
La taula rodona sobre el Japó i la seva tragèdia recent va recollir els testimonis d'espanyols que havien viscut de prop la situació japonesa. Van posar de rellevància, entre altres coses, les diferències entre la presentació de la catàstrofe per part dels mitjans de comunicació japonesos i els no-japonesos; com que el to d'alarma fora del Japó és prou superior al que es viu realment dins de l'illa. Van donar també constància, dintre de la gravetat de la situació, de l'estoïcitat del poble japonès. L'acte també va servir per promoure l'exposició solidària amb el país, present al Saló.
En Pau Vergara i l'Antonio Mansilla, productors d'El Capitán Trueno, en Manuel Martínez (Goliat en el film) i en Víctor Mora (creador del personatge) comandaven la concorreguda, per molt fan de la historieta original, presentació de la pel·lícula que es troba actualment en postproducció. Van projectar un petit tràiler i imatges del making-off i van respondre a una extensa ronda de preguntes amb entusiasme. La part menys bona és que la inversió de 10.000.000 d'euros (després de renunciar a rodar-la en 3D) no llueix en els avançaments mostrats deixant la sensació que o molt s'hi esforcen o la cosa apuntarà a un Águila roja 2 i no a una cinta que faci justícia al mite.
El 23-F. A golpe de viñetas, una altra xerrada vinculada a una de les exposicions, va reunir en Miguel Gallardo (El Víbora), en Kim (El Jueves) i en Bartolomé Seguí (El Mundo) que, entre anècdotes, experiències i alguna que altra broma, van explicar com van viure aquell moment històric del cop d'Estat.
Altres actes van tenir menys èxit entre la massa. L'assistència escassa a la presentació del Museu del Rock malgrat com d'interessant era el material disponible, gairebé obliga els ponents (entre ells el col·leccionista Jordi Tardà) a seure en rodona i encendre una foguera; potser el Saló no era el lloc més indicat per a una presentació musical.
Els nois (esforçats, això rai) que van participar en la taula rodona El fenómeno zombi poc van poder fer per evitar dormir a una espectadora i espantar part de la sala.
Epíleg
Quan la 29ena edició del Saló del Còmic tanca les seves portes, és hora de fer comptes: 19.000 metres quadrats en què es van repartir cent trenta-cinc expositors (el mateix número que l'any passat, malgrat comptar amb menys subvenció pública a la present edició) que han estat visitats per més de cent mil persones i comptat amb una estupenda participació per part del públic als esdeveniments, exposicions i les taules rodones amb més estrelles ponents.
El consell: visitar el Saló en un dia laborable per fugir de les tremendes aglomeracions del cap de setmana.
El consell: visitar el Saló en un dia laborable per fugir de les tremendes aglomeracions del cap de setmana.
Jot Down recull els seus estris mentre recapitula. Quatre dies de pura historieta: ensopegar amb en Glenn Fabry als lavabos, preocupats per la salut epitelial de joves esponeroses amb body painting d'Avatar, esquitxats per la sang de morts vivents que insistien a saltar sobre nosaltres, assimilant les marcianades d'en Mariscal, fent surf amb els Tiki Phantoms, assombrats per la dedicació de l'Alfredo Casteli i companyia, veient-li fins a l'ànima a la Mürfila, contemplant en Kurt Busiel menjant galetes, en Garth Ennis acabant amb la collita anual d'ordi en llauna i en Joaquín Reyes tractant d'encertar en dedicar-nos un Ojos de Huever, flipant amb un Little Nemo original per 25.000 euros i un vetust Barcode Battler per 50, caminant entre Totoros, Bobobos i banderes de ワンピース, coneixent els grans d'El Jueves i banyant-nos en tinta, moltíssima tinta.
Vespreja a la ciutat comtal i a la cantonada dreta hi apareix un petit requadre en què es pot llegir amb lletres d'historieta:
Continuará en el siguiente número.
Premis Saló del Còmic de Barcelona 2011
Gran Premi del Saló: Jordi Longarón
Millor Obra d'Autor Espanyol: El invierno del dibujante – Paco Roca (Astiberri)
Premi Popular: Miguel, 15 años en la calle – Miguel Fuster (Glénat)
Millor Dibuix d'Autor Espanyol: Blacksad 4. El Infierno, el silencio – Juanjo Guarnido (Norma)
Premi Popular: Autobiografía no autorizada 3 – Nacho Casanova (Diábolo Ediciones)
Millor Guió d'Autor Espanyol: El invierno del dibujante – Paco Roca (Astiberri)
Premi Popular: Aventura bajo el pirineo – Dani García-Nieto (Editorial Cornoque)
Premi Josep Toutain a l'Autor Revelació: David Sánchez
Premi Popular: Josema Carrasco
Millor Obra Estrangera Publicada a Espanya: The walking dead – Robert Kirkman y Charlie Adlard
Premi Popular: Asterios Polyp – David Mazzucchelli (Sins Entido)
Premi a la Millor Pel·lícula Basada en un Còmic: María y yo – Félix Fernández de Castro (documental de la novel·la gràfica de mateix títol d'en Miguel Gallardo)
Premi Popular: El gran Vázquez – Óscar Aibar
Premi a la Millor Llibreria de Còmic: Madrid Cómics
Premi a la Divulgació del Còmic: Santiago García
Premi Popular: Juan Royo
Millor Fanzine Espanyol: El naufraguito
Premi Popular: Epilepsia
Millor Revista Espanyola de Còmic: Dolmen
Premi Popular: Malavida
